LA FARÀNDULA
Mirar la mainada saltar darrere la faràndula és tot un esdeveniment. Els gegants, els nans i els cavallets. El conill, el pollastre, la cabreta amb el sac de gemecs, el gat amb un peix a la mà... Tots tenen quelcom per mirar i admirar. És un dels esdeveniments més peculiars de les Festes del Tura.
Els infants acalorats, salten i riuen al compàs de la música. Les seves carones són dignes de contemplar. Les mares i els pares amb els cotxets, a vegades de nadons, també segueixen les notes rialleres. Comencen les Festes, Olot s’omple d’alegria. Dels balcons i les finestres surten les olors dels rostits que van fent la xup-xup dins les cassoles o del peix que es va coent al forn. Pares, mares o àvies deixen a punt els vestits perquè puguin sortir ben abillats a veure com ballen els nans, els gegants i els cavallets. A la plaça hi cau un sol de justícia, que gairebé no es pot aguantar; però tant li fa, perquè l’espectacle s’ho val, sobretot pels que tenen el privilegi de veure’l des d’algun balcó. Diuen que som tot un model a seguir per altres ciutats veïnes.
Les nostres Festes són úniques. Seria una gran satisfacció que fossin declarades patrimoni nacional, com ha passat a la ciutat de Mataró, per exemple...
La faràndula té el do d’atraure la mainada i als grans. Els seus diversos colors ressalten sota el cel de setembre i la seva música fa moure les mans i els cossos dels més petits. Alguns ploren quan veuen el drac, els hi fa por per la seva immensa figura i quan treu foc per la boca s’amaguen darrere la mare o el pare. Al revés dels gegants, que els aplaudeixen quan passen darrere el cap de Lligamosques. No sé quantes figures hi ha exactament, però sí les suficients per fer una esplèndida cercavila. Déu n’hi do, els ninotaires com s’hi fan; si un és bonic l’altre més. Són tots uns experts en crear il·lusió i fer que, per unes hores, ens oblidem d’aquesta maleïda crisi que ja comença a cansar. Estaríem molt contents que l’any vinent, quan torni a lluir la faràndula pels nostres carrers, aquesta paraula sigui un mot llunyà i, si pot ser, per sempre.

Roser Carreras
Festes del Tura de 2010