Arrelada a la seva terra de naixença, la Cabília, a Algèria. I arrelada també  al lloc on viu ara, Olot, la Garrotxa. Sigui on sigui, Kaissa Ould Braham (1972) no ha deixat mai de tocar de peus de terra, d’observar el seu voltant i sentir la necessitat de canviar allò que no rutlla. I alhora, no ha deixat mai de fer volar coloms, de creure en utopies per poder avançar. L’octubre de l’any passat va rebre un premi Jordi Pujiula, concedit pel Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca (PEHOC), per un projecte tan ideal com realista. Ella i els seus dos companys, Quim Delgà i Alejandra Caldas, com a estudiants que acabaven el cicle formatiu de grau superior de Laboratori Clínic i Biomèdic a l’institut La Garrotxa, havien presentat “Laboratori de biòpsia líquida per al càncer de mama: BeRCA (prou) mortes! Us volem vives”. 

Vaig sentir el discurs de la Kaissa en rebre el guardó. El més llarg. El més ovacionat. No va desaprofitar l’ocasió. Potser aquell projecte no es duria a terme, però segur que va ser a partir d’aquelles paraules que bona part de l’auditori va descobrir l’estigmatització de les dones algerianes que pateixen càncer de mama. Ella els estava donant veu. Va ser llavors quan em vaig adonar que jo ja la coneixia una mica. Era aquella gerocultora vital de qui m’havia parlat la meva germana quan treballaven juntes a la residència. Era aquella periodista refugiada, activista amaziga, que havia conegut la meva filla a través d’un treball de batxillerat. Va ser llavors també quan vaig pensar que, quan fos el Dia Mundial del Càncer de Mama, la podríem entrevistar. 
 

Llegeix l’entrevista sencera en paper o en línia