En els últims dies les morts de la Franja de Gaza han ressonat amb força a tot el món. Després d’uns quants anys d’aparent tranquil·litat en aquest territori, les imatges d’edificis en runes, de lliteres transportant ferits, de famílies plorant desconsoladament i de voluntaris buscant cossos sota les pedres s’han tornat a colar a les nostres pantalles. L’atac sorpresa de Hamàs, amb el suport d’altres grups armats palestins, el passat 7 d’octubre, i el contraatac posterior d’Israel —que s’allarga fins a dia d’avui— ha provocat piles i piles de cadàvers, que se sumen als de molts altres en aquest racó de món històricament tacat de sang. Però com s’arriba fins a aquest punt? Per què ningú no atura aquesta massacre? Quan pensen fer les paus uns i altres? Vivint aquesta realitat de lluny, i sovint sense conèixer-la prou, és fàcil fer-se aquestes preguntes. I tant de bo tinguessin una resposta clara, però, malauradament, el conflicte d’Israel i Palestina és llarg i, alhora, complex. Complex d’entendre i complex de simplificar. Ara bé, això no hauria de ser una excusa tampoc per mirar a l’altra banda com si no passés res. Al contrari, i de fet, va ser la raó per la qual vam voler tirar endavant el reportatge d’aquesta setmana, per poder posar l’ull —encara que fos per una petita escletxa— en aquesta guerra, a la qual és més fàcil donar l’esquena que preguntar-nos què hi està passant.

Trobar en el nostre voltant una persona perquè ens hi pogués guiar no va ser una tasca senzilla; tant la fundació Cepaim d’Olot com el Consorci d’Acció Social de la Garrotxa ens havien avisat que no és habitual que arribin a la nostra comarca gent provinent d’aquesta zona. Finalment, és a la concentració en solidaritat amb el poble palestí del passat dimecres (18 d’octubre), davant l’ajuntament d’Olot, i després de donar diverses veus, quan trobem un home disposat a parlar-nos del conflicte en primera persona. Ens fa saber que és palestí, viu al Pla de l’Estany i treballa a la Garrotxa, com a integrador social des de fa anys. Encara envoltats de manifestants, ens intercanviem els telèfons. L’endemà mateix, en un bar de Besalú, hi quedem per fer un cafè tranquil·lament i així conèixer la seva realitat com a palestí que va néixer i créixer en aquest territori marcat per les guerres, la repressió i el sofriment, i que ara viu el conflicte a quilòmetres de casa. Durant la conversa, les paraules, i també els ulls, evoquen la ràbia, la impotència i la tristor que li genera aquesta situació. S’obre a nosaltres, encara que amb prudència, i ens demana que no mostrem la seva imatge. També, que l’anomenem en aquest escrit Abu Nesrin en comptes del seu nom real. Sap com funcionen els controls a la frontera de Palestina i tem no poder tornar a veure la seva família o que els facin alguna cosa, per haver donat més informació del compte a una revista estrangera. 

Tria concretament Nesrin perquè, segons ens explica, és una flor que creix en llocs durs i difícils. També perquè al seu germà l’anomenaven amb aquest sobrenom i perquè li agrada emprar-lo en la seva memòria.
 

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia