Marc Montoliu: "Ja de ben petit tenia claríssim que volia ser pilot, i no d'helicòpter, sinó d'avió"

El viatge de Marc Montoliu fins a aconseguir el somni de ser pilot d'avió

per Laia Terricabras

Entrevistes

Marc Montoliu dins la cabina de l'avió que va pilotar de Tirana a Barcelona
Marc Montoliu dins la cabina de l'avió que va pilotar de Tirana a Barcelona | Laia Terricabras i David Planella

Són dos quarts de nou del vespre d’un dijous. Un avió provinent de Tirana acaba d’aterrar a la terminal 2B de l’aeroport de Barcelona. Escup els passatgers a poc a poc. Frisem perquè siguin tots fora i puguem pujar-hi nosaltres. A la fi arriba el moment. Travessem el finger desert i, com si entréssim a casa seva, ens rep el pilot d’avió Marc Montoliu (Sant Joan les Fonts, 1995). No se’l veu gens cansat. Mentre li fem les fotos, entre seients buits i en una cabina de vol que ens sembla minúscula, fa cara de satisfet. El viatge per arribar a exercir l’ofici que l’apassiona de sempre ha set llarg, però li ha valgut la pena. Voldríem conèixer els detalls d’aquest trajecte vital, però ens toca esperar uns dies més. Només hem estat vint minuts dins l’aeronau, els justos per fer uns quants retrats, però ja ens manen la pressa perquè ens n’anem. Uns altres passatgers fan cua a fora. L’avió es tornarà a enlairar aviat, després d’haver passat tots els controls, i serà altre cop a la capital d’Albània al cap de dues hores i mitja. Amb en Marc, doncs, busquem un forat per conversar-hi més endavant, quan té uns dies lliures i ho aprofita per volar, aquesta vegada com a passatger, cap a la terra on ha nascut i crescut, la Garrotxa.

No coneixem gaires pilots garrotxins…
Jo en conec alguns, però pocs, i d’aquests, n’hi ha que no són pilots d’avió, sinó d’helicòpter.

Què vas sentir el primer dia que vas volar assegut a la cabina de pilotatge? 
Va ser amb una avioneta a l’aeroport de Sabadell, quan vaig començar el curs de pilot d’avió, i vaig sentir molta satisfacció de pensar que ja podia començar tot el procés per arribar a ser pilot d’avió. Evidentment, va ser amb instructor, no pas jo tot sol a la cabina, però tot i així va ser una passada. Ara, potser el dia que em va marcar més va ser la primera vegada que vaig volar tot sol, llavors sí que vaig veure que anava de debò allò. 

I el moment en què et vas estrenar amb un avió de passatgers? 
Veure’m realment allà encara va ser molt més, perquè el meu somni era poder portar un avió comercial de passatgers.

[...]

Llegeix l’entrevista sencera en paper o en línia