Invisibles per a la majoria. Font inesgotable d’emocions per als que tenen la sort de descobrir-los. La ciutat guarda tresors en molts racons. Un d’aquests és el taller i sala d’exposicions de la jove escultora, i també arquitecta, Cristina Montero (1994, Olot), a l’avinguda de Girona, a prop de la plaça del Carme. Potser hi heu passat molts cops per davant, però difícilment haureu intuït que darrere d’aquell aparador amb les persianes abaixades hi havia tanta vida, expressada a través del fang, de la fusta, de l’alabastre, de l’acer i de tants altres materials. Ni les parets, plenes de dibuixos, s’han salvat d’aquesta explosió d’art. La Cristina beu de la tradició familiar, s’inspira en les formes dels nostres boscos i no es cansa mai d’explorar. De la seva història i les seves obres, avui en parlem al seu local mateix.

Des del carrer es fa difícil imaginar tot l’univers artístic que acull aquest local que és taller i també sala d’exposicions.
El dia que el vaig inaugurar, el 2019, hi va venir molta gent; familiars, amics... Va ser molt bonic, perquè de cop els vaig obrir la sala i van veure totes aquelles peces de què els havia estat parlant feia anys però que molts no havien vist encara. Tinc amics que, per molt que els hagués explicat en què treballava, no se’n feien la idea...

Què persegueixes quan crees una escultura? 
Busco les emocions, els sentiments. I apropar-me a la gent. Considero que les meves escultures transmeten emocions. Que són molt sensibles. 

Com comences el procés de creació d’una peça? 
El primer pas és la inspiració: què em ve de gust transmetre i què vull mostrar? Un cop tinc clar on vull posar el focus, començo a treballar amb dibuixos. Després, creo el volum amb fang. Parteixo sempre d’un primer apropament amb el llapis, amb l’esbós, i amb les mans. 
 

[...]

Llegeix l’entrevista sencera en paper o en línia