Era el jardí d’una casa particular al segle XIX i va passar a ser de tots els olotins a mitjans del següent. Des d’aleshores, el Parc Nou d’Olot, presidit per la torre Castanys, ha estat un pol verd de la ciutat —hi viuen una vintena d’espècies d’arbres— que ha atret amb força persones i activitats de tota mena. Hi trobareu escoles, jubilats, ioga, concerts, turistes, jardiners, sardanes, espectacles, pintors... i també m’hi trobareu a mi. Ara que ja han arrencat les obres més que necessàries per posar al dia l’espai, he tornat un matí de primavera al meu parc de la infantesa per descobrir quina connexió hi tenen els altres, per palpar quina vida acull aquest lloc ara. Entreu al meu jardí. Al de tots.

La boira matinera ha escampat, però n’ha quedat el rastre a la gespa, ben humida. Tinc els peus xops. Sento, de lluny, el tractoret dels operaris que refan la tanca vegetal a tocar de l’avinguda de Santa Coloma. Quan el motor s’atura, m’arriba amb tota la intensitat la piuladissa dels ocells. Són a la copa del faig que ja m’impressionava de petita i també a les dels arbres veïns. Només sé identificar el cant de les merles. N’hi ha una bona colla que han baixat al prat, a la recerca de cucs. Són ames i senyores de l’indret. Ara mateix, tan sols hi som elles i jo. 

Un dia de primavera a les nou del matí, el Parc Nou d’Olot només el trepitgen passavolants que fan servir de drecera el camí que ve de la plaça Amèrica. Potser ni s’adonen que passen pel costat d’una roureda catalogada com a monumental. És un reducte de bosc natural de roure pènol que ja formava part del jardí de la torre Castanys l’any 1932, quan Sabina Sureda va deixar la propietat a l’hospital de Sant Jaume. Pocs anys després, es vendria a l’Ajuntament i es convertiria en parc municipal. 
 

[...]

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia