Una tarda de juny, s’obre la cúpula de l’observatori astronòmic de Batet de la Serra, a Olot. Els rajos de sol hi entren sense pietat. No és bona hora per mirar a través del telescopi, però sí que ho és per conversar amb algú que aquí hi va fer créixer una mica més la passió per descobrir els secrets de l’Univers. 

Santi Roca-Fàbrega (Sant Esteve d’en Bas, 1987) transmet emoció tant si rememora l’estel polar que ha vist a ull nu a Abisko, al cercle polar àrtic, com si relata les aventures i desventures viscudes en el desenvolupament de projectes espacials com a astrofísic teòric. El febrer del 2023 el vam entrevistar a La Comarca d’Olot abans que se n’anés a Suècia, a la Universitat de Lund, per, entre altres objectius, fer evolucionar les simulacions de la missió Arrakihs per enviar un satèl·lit a l’espai el 2030 i, així, poder avançar en el coneixement de la matèria fosca. L’últim any ha estat ple de resultats satisfactoris per a ell; “el millor” de la seva carrera, segons les seves paraules. Aquesta bona collita l’ha portat a aconseguir el premi Garrotxí de l’Any i, de retruc, ens ha fet venir ganes de demanar-li una nova entrevista. 

Amb la boina que l’acompanya sempre —en té gairebé trenta— i un somriure franc, ens parla dels reptes que l’han dut lluny de casa sense oblidar les arrels.

Som a l’observatori de Batet. Quina vinculació hi tens? 
És el primer lloc on vaig tenir un contacte real amb astrònoms aficionats. Ja m’agradava molt l’astronomia i mirava el cel a ull nu, però aquí va ser on vaig començar a fer servir un telescopi de la manera adequada, i vaig poder veure coses de cel profund que no havia vist mai abans.

Qui ens ha deixat les claus per entrar-hi, en Carles Gil, de l’Associació Astronòmica de la Garrotxa, guarda el contracte de la teva estada a l’empresa: ara fa vint anys justos que vas fer aquestes pràctiques aquí. Uau! En Carles, justament, va ser el meu mentor i em va ensenyar moltíssimes de les coses que sé, de la part observacional, del cel. Vint anys! Mare de Déu! 

En aquell moment ja tenies la il·lusió de ser astrònom. Com t’imaginaves que seria la teva feina de gran? 
Aquí ve allò de trencar una mica la poesia de tot plegat, perquè m’imaginava que seria totalment diferent. El que faig ara m’agrada, però no té res a veure amb aquell somni d’un observatori al mig del no-res, d’unes muntanyes precioses i jo assegut al telescopi observant i fent descobriments. L’astronomia ja no és així des de fa més de cent anys. No soc un astrònom observacional; soc un astrònom teòric, una feina que també és bonica i en què també descobreixo coses. 
 

[...]
 

Llegeix l’entrevista sencera en paper o en línia