Avui, 11 de juliol, estrena Nanuq al Sant Andreu Teatre de Barcelona, dins la programació del Grec, festival de referència de les arts escèniques a Catalunya. Jordi Serra (Sant Joan les Fonts, 1986) és un artista consolidat en el món del circ. Aquest és el tercer espectacle de la companyia Voël, que codirigeix amb la madrilenya Debi Cobos. Fa anys que volten escenaris amb Ex-libris (2019) i Boira (2022). Amb la seva proposta per a la Nit de les dones d’aigua santjoanenca van ser reconeguts  als Premis Zirkòlika l’any 2021 i, encara no fa dos mesos, la carpa itinerant de Nilak, un projecte del qual formen part, va rebre el Premi Nacional de Cultura.

Ens trobem amb aquest garrotxí apassionat del circ a l’espai de creació Volat, en un polígon industrial d’Olost (Lluçanès), poc abans que se’n vagi uns dies a Vilanova i la Geltrú per polir els últims detalls de la peça en un teatre, en un entorn real d’actuació. Al bell mig de la nau, hi destaca l’estructura esvelta del quadrant rus, tècnica en què està especialitzat. Fa escassos minuts que Serra i Cobos han acabat l’entrenament. Ella, indissociable de la trajectòria d’ell, s’afegeix a la conversa i ens dona un cop de mà a l’hora de resseguir les motivacions, reivindicacions i expectatives d’una ànima circense nascuda a la Garrotxa. Pel camí, l’un i l’altre ens van acostant a Nanuq, que no trigarà a arribar a la nostra comarca. 
 

D’on surt la companyia Voël?
Jordi Serra: M’havien proposat un projecte i en aquell moment no tenia àgil. Vam demanar a la Debi si volia participar-hi. Ella estava al Circ Cric fent quadrant, i va dir que sí.
Debi Cobos: Vam començar a treballar junts i, com que ens enteníem bé i teníem una forma de treballar, amb molta escolta, que ho feia fàcil, vam decidir crear una companyia. Va ser el 2017.
 
Què significa ‘Voël’?
DC: Vol dir ocell en un dialecte africà. I Voël sona com volar, que és el que nosaltres fem. Després de triar el nom, ens vam adonar d’un altre detall...
JS: És l’anagrama de love. Sí, som parella també (riuen), i millor així. Hi ha moltes persones que no entenen que te’n vagis a treballar un Nadal...
 
Creeu vosaltres els espectacles?
JS: Sí, som nosaltres dos, els caps pensants. Jo soc molt mesell: tinc una imatge al cap i fins que no aconsegueixo transcriure-la a l’escena no paro. A la Nit de les dones d’aigua, vaig proposar tapar el pont amb una tela, com si fos una pantalla gegant per fer-hi transparències. La Debi em deia que estava boig, que faria molta vela.
DC: El primer dia que la vam posar, vam suar. No sabíem si aguantaria.
 
Aconseguiu tenir èpoques que siguin només d’assaig, sense bolos? Cal temps per consolidar un muntatge.
JS: Més que d’assaig —que té a veure amb la part artística de la peça: els tempos escènics, la composició...—, jo diria d’entrenament. Cal practicar les diferents tècniques de circ, però sobretot és necessària molta preparació física. La part acrobàtica és molt dura. Si passem una setmana sense entrenar-nos, ho notem. Som esclaus.
DC: Mai podem fer només assajos o creació; a part, donem classes a la tarda, fem la producció si tenim bolos, resolem aspectes de gestió... Sempre hi ha altres coses.

[...]

 

Llegeix l’entrevista sencera en paper o en línia