Blai Mallarach Güell (Olot, 1987) ja no és jugador de waterpolo. Aquest estiu ha posat punt final a una trajectòria espectacular que l’ha convertit en un dels waterpolistes més destacats de l’Estat i en un dels esportistes més importants de la història de l’esport garrotxí. Format al Club Natació Olot, ha jugat al club més llorejat de tots, l’Atlètic-Barceloneta, ha viscut dues experiències a l’estranger, amb el Mladost croat i amb l’Olympiacos grec, i ha passat pel CN Barcelona, en dues etapes, i pel CN Sabadell, el seu últim equip aquesta temporada. Ha guanyat tots els títols possibles en el waterpolo estatal de clubs (lligues, copes, supercopes...) i ha estat campió d’Europa i del món amb la selecció espanyola. Hi va debutar el 2006 i ara tenia l’esperança de poder-se acomiadar aquest juliol a París lluitant per una medalla olímpica, l’últim objectiu que li quedava per complir, però finalment va quedar fora de la convocatòria del seleccionador, David Martín. Si bé el seu adeu no haurà estat com ell hauria desitjat, la carrera esportiva que ha protagonitzat exigeix que se l’acomiadi amb tots els honors. És una llegenda del nostre esport.

Som al CAR de Sant Cugat. És divendres 14 de juny i són dos quarts de dues del migdia. A la piscina exterior d’aquesta petita vila esportiva s’entrena la selecció espanyola femenina de waterpolo. La masculina ja ha acabat la seva sessió a la piscina coberta i els seus jugadors s’esperen vestits de carrer amb el polo oficial de la Federació Espanyola. Els vint-i-un waterpolistes que formen part de la preselecció per als Jocs Olímpics de París estan a punt de viatjar als Estats Units, on faran una estada de preparació fins a principis de juliol. Avui, abans no marxin, és dia d’atenció als mitjans. Nosaltres hem quedat amb Blai Mallarach. És un dels esportistes garrotxins més importants de la història, sabem que té decidit retirar-se del waterpolo després dels Jocs Olímpics de París i decidim entrevistar-lo avui conscients que costarà trobar un altre forat d’aquí al 26 de juliol. No ens podem ni imaginar que tornant de l’estada als Estats Units i d’un torneig a Itàlia ell i nosaltres rebrem la pitjor notícia: el seleccionador, David Martín, deixa Blai Mallarach fora de la convocatòria dels Jocs.

És cert que Blai Mallarach ja té 36 anys —aquest agost en farà 37— i que ja ocupava un rol secundari a la selecció espanyola, però aquest mateix 2024 havia estat campió d’Europa —el gener a Croàcia— i tercer del món —el febrer a Qatar. Era un fix en un equip molt compacte. “Vaig debutar amb la selecció espanyola el 2006 amb una medalla de bronze a l’europeu de Belgrad. Han estat quasi vint anys a l’elit del waterpolo i realment és molt gratificant haver tingut aquesta carrera tan llarga. Per a mi, una referent és la Jenni Pareja i l’únic que li envejo és que ella té una medalla olímpica”. Pareja va ser plata a Londres 2012 i Mallarach tenia la il·lusió de poder-la igualar o fins i tot superar aquest estiu a París. “Hem aconseguit medalles d’or a l’europeu, al mundial, a la Copa del Món... Hauria estat molt bonic, de final de pel·lícula de Disney, fer aquest last dance i tancar el cercle amb la medalla olímpica”, reconeix. Però ell no podrà ser als Jocs Olímpics que s’inauguren demà. 
 

[...]

 

Llegeix l’entrevista sencera en paper o en línia