Durant molt de temps la Unió Esportiva Olot va tenir dues cadires buides a la llotja de l’estadi municipal amb dos llaços grocs i els noms de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Va ser un reconeixement als presidents d’Òmnium i l’ANC empresonats per sedició en el judici del Procés. Dimecres de la setmana passada, coincidint amb el partit contra el Girona, el club va convidar Cuixart, que per primera vegada va ser en persona a l’estadi. L’activista va fer el servei d’honor del partit i, una estona abans, va atendre La Comarca d’Olot. 

Què va pensar quan era a la presó i li van dir que la Unió Esportiva Olot li havia guardat una cadira a la llotja? 
Em va fer molta il·lusió. Penseu que ens arribaven les notícies amb força problemes i endarreriment. Quan vam començar a rebre moltes cartes de gent de la Garrotxa que ens ho deien, en Jordi Sànchez i jo vam sentir molta emoció i agraïment. Quan ets allà a dins estàs molt aïllat de tot i trencar aquest mur no és fàcil. Actes com el del president Agustí hi van ajudar. El gest de l’Olot és compromès i no és gratuït. Denota molt el que va simbolitzar l’U d’Octubre: un poble capaç de fer front a la repressió d’una manera molt digna. 

Coneixia la UE Olot?
El club, no. Amb en Joan Agustí sí que ens coneixíem molt, perquè tots dos estem en una fundació d’empresaris, la FemCAT. Sabia que era president de l’Olot, però només li coneixia bé la vessant empresarial. 

Què li sembla que un club de futbol vagi més enllà dels terrenys de joc?
Per sort però al mateix temps per desgràcia, l’Olot és un club molt singular. Treballa molt bé els valors i la cohesió social. Estic d’acord que hem d’aprofitar el futbol perquè sigui una eina per enfortir el sentiment de pertinença col·lectiva, un instrument de creixement individual i col·lectiu. Que hi hagués molts més clubs com l’Olot seria una molt bona notícia. L’espectacle que avui veiem aquí és molt més gratificant que el que vam veure fa pocs dies a la Supercopa amb uns xicots del tot sobrevalorats, amb uns excessos d’ego i fent una mica el pepet dalt de l’escenari per commemorar una victòria. És una qüestió de valors. Quan veus que a una criatura de disset anys l’estan rebregant com estan fent amb en Lamine Yamal, ja augures que això, gaire bé, no pot acabar... L’esperit esportiu que representa tan bé el futbol, de treball en equip, de voluntat de superació, de noblesa i de respecte, s’ha perdut, s’ha mercantilitzat. I la prova la tenim en molts clubs dels Països Catalans que ja no són propietat dels socis ni tan sols d’un grup d’empresaris que s’uneixen. Per això, estic molt alineat amb l’Olot i amb tots els clubs de barriades que treballen per la cohesió social, i em sento molt poc identificat amb la mercantilització de l’esport de l’elit, que moltes vegades serveix per netejar consciències de les grans fortunes. 
 

[...]
 

Llegeix l’entrevista sencera en paper o en línia