Va guanyar una Eurolliga, una Korac, dues recopes d’Europa, dues copes del Rei i dues lligues ACB amb el Real Madrid i una medalla de bronze europea amb la selecció espanyola. Va marxar de Sant Joan les Fonts el 1983, quan tenia quinze anys, i dissabte, més de quatre dècades després, va tornar al pavelló convertit en una autèntica llegenda del Club Poliesportiu Santjoanenc. Pep Cargol va rebre el reconeixement de l’entitat que li va encomanar la passió pel bàsquet i li va ensenyar que tot era possible. 

És important no perdre de vista d’on ve algú per valorar on ha arribat. Què recordes d’aquest pavelló?
Recordo que, el juny del 1983, per inaugurar-lo, es feia un partit entre l’Areslux Granollers i el Cotonificio de Badalona (l’equip del Círcol Catòlic que després es va convertir en el Licor 43 Santa Coloma), i abans d’aquell partit, jugàvem nosaltres. Aquell dia jo tenia la inquietud de preguntar al president del Círcol Catòlic si em fitxaria o no, perquè ja havia anat a fer una prova i m’havien dit que els agradava, però no m’havien confirmat el fitxatge. Penseu que, en aquella època, no hi havia internet ni telèfons mòbils i les comunicacions eren molt complicades. De fet, a casa no hi havia telèfon; parlàvem des de casa de la veïna. Finalment, aquell senyor em va dir que sí, i aquell sí em va obrir un nou camí. El bàsquet sempre ha tingut molta importància en la meva vida, en la nostra vida, de tota la família. En Pere i en Xevi, els meus germans, també hi van jugar, els meus fills hi han jugat en diferents nivells, l’Aina hi juga i ara és internacional... El bàsquet ha modificat la nostra vida. No amb les fites que hàgim aconseguit, sinó amb l’horitzó que ens ha obert. Des de Sant Joan les Fonts, des d’aquesta pista, cadascú pot aconseguir, amb un punt de sort, el que busqui.

Ho havies somiat?
No. A mi m’agradava jugar a bàsquet, era alt, era ràpid per l’alçada que tenia i sabia que tenia una oportunitat. I sabia que la volia agafar. Però no era d’aquelles persones que es proposaven ser això o allò. Sí que m’hauria agradat tenir més consciència del que vivia i gaudir-ho més. 

Eres el millor dels tres germans? 
(riu) Us contesto decididament: sí. I ho puc argumentar. En Pere i jo ens portem dos anys i vam començar jugant al mateix equip i en Xevi en aquell moment no estava gaire interessat en el bàsquet; s’hi va interessar més tard. En Pere jugava bé, va ser el que més s’ho va currar i va tenir la seva oportunitat, però va decidir fer una altra cosa. I en Xevi, després, se’n va anar als Estats Units i quan tornava aquí es pensava que era bo. Jugàvem algun un contra un en aquesta pista, em feia una cistella i s’emocionava. Però, com que jo em mosquejava, me’n feia una i no me’n tornava a fer cap més (riu). En Xevi era molt bon tirador, això sí.
 

[...]
 

Llegeix l’entrevista sencera en paper o en línia