A la vintena d’olotins que han rebut les Ales a la Cultura des del 2003, dissabte s’hi va afegir la ballarina i coreògrafa Eva Durban (Pforzheim, Alemanya, 1964), també mare d’en Cristian, un noi amb paràlisi cerebral. La dansa i una maternitat intensa han configurat el seu periple vital, que a partir del 2011 es va endinsar de ple en el terreny del que ella anomena dansa adaptada a tothom. El primer fruit va ser el projecte ‘PC’s fuera del agua’, a Jaén, i el darrer fins ara, ‘Entre’, estrenat al Sismodansa a l’abril. A la seva escola de dansa, CorArt, coneixem com es mou. 

Què t’aporta la dansa? 
És la meva vida. Ja d’adulta m’hauria agradat estudiar alguna altra cosa, perquè hi ha molts camps que m’interessen, però no m’he pogut separar mai de la dansa. La felicitat que em dona tenir idees i poder-les construir i afrontar-ho amb el que tingui i no amb la subvenció que hagi aconseguit, em genera un projecte, que tiro endavant i em fa sentir viva. Soc entusiasta. I no paro. Un cop he acabat l’espectacle m’he de frenar, perquè ja tinc una altra idea. I així vaig fent el meu camí i van passant els anys. En fa més de quaranta que dono classes. 

I amb quina mena de dansa sintonitzes més? 
Amb la dansa contemporània. No és només que de jove n’aprengués les tècniques mare, com la de Marta Graham; a partir d’aquí, em vaig adonar que jo també podia crear la meva tècnica. He fet molts tipus de dansa. Clàssica, moderna, jazz, africana... Els balls de saló també m’han agradat. I les arts marcials. Per a mi, tot és dansa. Qualsevol moviment que veig és dansa. Intern o extern. Sense moure’m, sento el moviment del cor. Sense moviment no hi ha vida. Quan ja has passat anys i aprenentatges, arriba un moment que entres en un món molt més interessant de la dansa que et porta a descobrir què ens genera, com millorem com a persones.

Aquesta atracció per la dansa l’has sentida des de petita? 
Sí, em vaig iniciar a Olot amb la primera professora que hi havia, la Roser Coll. La meva família és de Barcelona, però després d’estar-nos uns anys a Alemanya, vam venir a viure aquí, on el pare, per casualitats de la vida, havia fet el batxillerat. La meva tia era cantant d’òpera. La mare, pianista, i volia ser ballarina. El pare era un gran ballarí. Els gens hi deuen ser, no? Quan tenia quatre anys, la tia em va regalar un tutú. Vaig posar en una foto fent la postura de ballet. Ja ho portava a dins. I a partir d’aleshores vaig començar a ballar a casa i a muntar espectacles cada diumenge al matí. 
 

[...]
 

Llegeix l’entrevista sencera en paper o en línia