L’últim concert que vas fer aquí, a Olot, va ser amb Manel, a la plaça de braus. 
Me’n recordo perfectament, d’aquest concert. Saps l’any? Devia ser el 2013 o 2014.

No, abans. El 2011! 
Hòstia, el 2011!

Fa tretze anys, d’això. Demà actuaràs al Teatre Principal. Prefereixes exteriors o interiors per als concerts? 
No ha estat mai una cosa que hagi hagut de tenir una preferència. Al final, pujar a un escenari és el que m’agrada. Potser et condiciona una mica l’espai, en funció del tipus d’espectacle, però en la meva carrera amb Manel ens ho hem passat molt bé sempre a tot arreu. Amb el nou disc en solitari, que va sortir cap a la primavera, vaig començar a fer molts exteriors i va estar molt bé, però ara que estic fent teatres els estic gaudint molt també, perquè, per exemple, l’espectacle de llums que porto al teatre llueix moltíssim. Tot té la seva gràcia. 

El públic també els viu diferent... 
Sí, hi ha cançons en el disc que tenen lletres bastant llargues i poder estar tranquil·lament escoltant-les —també per a mi, quan les estic cantant— fa que la comunicació del contingut arribi d’una manera molt més eficaç. Vulguis o no vulguis, als festivals tot és molt divertit, hi ha molts més estímuls. El que es fa molt és canviar una mica el repertori en funció del lloc on ets, per adequar-lo a les condicions. Però, és clar, ara, amb aquest disc, que és el primer que faig en solitari, no puc adequar el repertori perquè no en tinc tant (riu). Per tant, he anat cantant les mateixes cançons a tot arreu. I t’adones, per exemple, amb Miracle de les Planes, que és molt llarga, que en un festival tens sempre la sensació que la gent està desconnectant, molt més que en un teatre. 

Vas començar amb una nova banda. Un dels integrants és el garrotxí Arnau Grabolosa (Grabu). Com us vau ajuntar?
A l’Arnau Grabolosa no el coneixia fins que vaig començar a pensar en la presentació del disc. Quan tenia l’àlbum fet, un dia vaig anar a fer un menú amb ell per Gràcia, a Barcelona. Me n’havien parlat molt bé i li vaig proposar fer la gira. Fer el disc en solitari és un procés, a banda d’artístic, també personal; d’anar coneixent músics nous, noves maneres de treballar i noves converses ximples del dia a dia. Això m’interessava pel fet que feia quinze anys que treballava amb les mateixes tres persones. Calia que corregués una mica l’aire. En Grabolosa el vaig conèixer perquè me’l va recomanar la Glòria Maurel [una altra integrant del grup]. I el Jordi Casadesús, que és el tercer que porto en el directe, és productor d’algunes cançons del disc, i ja sabia que era molt bon músic i que ens podíem entendre. Bàsicament han sigut aquestes tres persones que m’han aparegut per llocs diferents, i ara estem encantats. Ens ho estem passant molt bé. 
 

[...]
 

Llegeix l’entrevista sencera en paper o en línia