Carles Oller (Olot, 1953) és mestre jubilat i, des de fa onze anys, la cara visible de Càritas Garrotxa. Ara s’acomiada de la seva tasca com a president per deixar pas a “noves idees”. En concret, les d’Eduard Labián, recentment jubilat del sector de la informàtica, expresident del Club Escacs Olot i vinculat a Càritas. Amb Oller, parlem de la seva trajectòria al capdavant d’una entitat en què el més important és el treball en xarxa. Entre 160 i 180 voluntaris treballen conjuntament per donar resposta a tothom que ho necessiti i, quina sorpresa, no donen l’abast.

Què ha propiciat el relleu del càrrec? 
Cal que quedi clar que no he deixat la presidència, ni he deixat Càritas. No hi ha hagut una divisió, sinó un relleu natural. Fa onze anys que soc president. Són molts. Les persones han de transitar pels càrrecs amb una certa normalitat i freqüència. En aquest cas, ha passat tant de temps perquè no havíem trobat abans la persona adient, disposada a assumir aquest rol. És important dir que aquest càrrec és un voluntariat, entenent, però, que quan t’etiqueten amb el nom de president tens un rol i unes responsabilitats. La gent et mira d’una manera diferent, espera respostes. 

Per què va decidir, en el seu moment, acceptar el repte? 
Vaig fer 60 anys i em vaig poder jubilar. En aquell moment, tenia la sensació que la meva situació era molt privilegiada i que havia de tornar a la societat aquesta facilitat que em permetia retirar-me, així que vaig pensar a fer un voluntariat. Jo ja era voluntari de Càritas —en coses molt menors— i la persona que aleshores estava fent de president em va proposar que el substituís. Va ser d’una manera accidental i amb caràcter transitori, perquè havia de ser provisional. La veritat és que no vaig dubtar gaire. Tampoc no vaig fer grans reflexions i filosofades. Coneixia Càritas, sí, però no com la conec ara. Tampoc no sabia què m’esperava, la veritat. He anat aprenent sobre la marxa.

Ara, onze anys després, en surt una valoració positiva, d’aquella decisió? 
Sí, he après moltes coses. I tot i les dificultats —que són moltes—, la facilitat de convivència de l’equip és impressionant. Crec que no hauria aguantat tants anys en un entorn conflictiu o en què hi hagués moltes diferències a l’hora d’entendre el projecte. Hi ha una harmonia exquisida amb l’equip tècnic i amb els voluntaris. Per tant, en certa manera, ha estat fàcil. Per exemple, avui mateix hem hagut de deixar de fer un projecte per falta de finançament... Tirar endavant seria impossible en un entorn diferent del que hi ha.

Expliqui’ns alguns dels aprenentatges.
N’hi ha alguns de cridaners, que no m’estalviaré de dir. Per exemple, he entès que, davant la pobresa, hi ha diferents maneres de mirar-la. Pots fer veure que no la veus, mirant-la des de la perspectiva sentimental de l’”ai pobret”, i no implicar-t’hi o bé empatitzar-hi i prendre partit. Des de la meva experiència, quan més t’hi acostes, més l’entens. La valores i te la sents més teva. També he conegut parts més fosques, i és que, de respostes aparentment solidàries n’hi ha moltes, però hi ha qui dona per aparentar i qui directament no dona, que ja no es commou per res, per allò de “ja pago els meus impostos i això és cosa de l’Estat i les entitats”. Incloc aquí empreses i administracions, no les nostres, perquè, per sort, som una comarca molt implicada.

Cada vegada som menys solidaris?
No m’atreviria a dir-ho, perquè seria generalitzar molt i, només pensant-hi, em venen al cap més persones generoses que egoistes. La majoria de les persones tenim tendència, en primera instància, a sentir-nos commoguts davant de qualsevol tragèdia i problemàtica. Per exemple, a l’inici de la guerra a Ucraïna hi va haver una enorme resposta ciutadana. Ara s’ha refredat, sembla que això ja és un problema superat. Ha passat el mateix amb la dana al País Valencià. No podríem dir que som més o menys generosos, però sí que podem determinar que continuem sent superficials.
 

[...]

 

Llegeix l’entrevista sencera en paper o en línia