Cadascuna pel seu compte ha fet de psicòloga a casa seva i juntes han fet teràpia a El Paraigua. La Glòria, la Dora i la Judith són tres mares de persones amb problemes de salut mental que han trobat en l’associació un aixopluc vital.

“Ens hem equivocat”, li va dir un dia mentre miraven la televisió. “Hauríem d’estar vivint a Olot”, hi va afegir. Aquell comentari aparentment innocent ho va canviar tot. Va fer ballar el cap a la seva filla, que al cap de quinze dies va insistir a la seva mare: “Mama, ja has començat a mirar-te allò que vas dir d’Olot?”. Dit i fet. Era el mes d’abril i, menys de mig anys després, al setembre, totes dues ja tenien pis i estaven empadronades a la capital de la Garrotxa. Decidides, van fer les maletes, van deixar Barcelona i van recórrer 110 quilòmetres, C-17 amunt, a la recerca de la tranquil·litat. “Un cop aquí, vam respirar en tots els sentits”. 
 
El rumb de la seva vida el va canviar un documental sobre La Fageda que van mirar el 2016. Ningú no els n’havia dit res. No coneixien el projecte i veure’l a la televisió els va fer obrir els ulls. De seguida van concertar una visita a les instal·lacions de Santa Pau. “«Oh, però és que heu d’estar un any empadronades aquí abans d’entrar a La Fageda», em van dir. «Cap problema», vaig pensar. Tot va ser súper ràpid”. La Glòria va quedar encantada de l’atenció que va rebre a La Fageda i a tot arreu de la comarca on es va dirigir. “És que sou impressionants aquí. Hi ha una diferència amb Barcelona que és fantàstica, quant a l’atenció a les persones. Les ganes d’ajudar-te, de facilitar-te les coses... Jo vaig venir per fer un pas endavant en benestar i em van dir que ho aconseguiria, però que també faríem no sé quantes coses més”, recorda agraïda. 

La Glòria Artigas té 74 anys i és mare de tres filles. Les grans estan casades i s’estan a Barcelona, però la petita sempre ha viscut a casa seva. Es diu Glòria com ella i pateix una esquizofrènia paranoica. “De petita era una noia amb molta empenta, molt intel·ligent. De les tres germanes potser és la que anava millor de notes. Tot va anar súper bé fins al BUP. Després ja va fallar i el va deixar a mitges. Va començar a donar signes que la cosa no anava prou fina quan tenia disset anys. S’ha de tenir en compte que en aquell moment hi havia moltíssim cànnabis i amb els anys aprens que el cànnabis està totalment contraindicat per a l’esquizofrènia. Llavors va estar en mans d’un súper psiquiatre d’aquests que cobren i que li donava una medicació que la tenia estabornida tot el dia, fins que a mi se’m van acabar les reserves econòmiques. Vam passar a la Seguretat Social i va ser oli en un llum”. El més important, remarca la Glòria, és que per fi li van donar un diagnòstic. “El psiquiatre no ho havia volgut fer perquè deia que ell no volia posar etiquetes. La realitat és que vam perdre més de deu anys, tota la seva joventut”, lamenta.

Un forat negre
Durant disset anys, la Glòria va sentir que vivia en un pou. “Estava en un forat negre. Era sola, havia de guanyar-me les garrofes i treballava moltes hores. Vaig poder estar molt poc per ella i quan estava amb ella també era molt difícil. Es tancava tot el dia a l’habitació i gairebé no sortia del llit. Això sí, s’aixecava cada dia a dutxar-se, cosa que la feia diferent d’altres. Ha estat molt responsable en aquest sentit. Però, és clar, a penes menjava o menjava malament”. Com s’ho feia perquè sortís? “Amb trucs”, respon. “Un truc era fer venir les seves germanes. Llavors sí que sortia una estona. Ara, quan la germana que havia vingut marxava, ella se n’anava a l’habitació i tornava a tancar la porta”. Les amigues també l’anaven a buscar de tant en tant, “però era absolutament negatiu”, subratlla la mare. “A la seva edat bevien i beure amb la medicació que prenia era el pitjor que podia fer”. La Glòria va acabar contractant una dona de la neteja que en el seu país d’origen havia estat mestra perquè la filla tingués companyia a casa. “Li anava pagant hores perquè ella sentís soroll i no es veiés sola. Aquesta noia em va ajudar molt durant molt de temps”. 

L’esquizofrènia és un trastorn que condiciona els pensaments, els sentiments i les actuacions de qui el pateix. Pot fer que la persona afectada senti o vegi qualsevol cosa sense sentit. Que tingui idees delirants i obsessives i que no li puguin marxar del cap. “Pel·lícules”, diu la Glòria. Pel·lícules “molt bèsties”, hi afegeix. Tant, assegura, que al final li va prohibir a la seva filla que les hi expliqués. “«Ho expliques al metge, a la psicòloga o a qui vulguis, però a mi no», li vaig dir. És que em feia molt de mal i el problema era que, com més explicava aquestes històries, més se les creia”. Diu que li podia explicar històries de companys que havien mort quan no era veritat o que es podia quedar mirant el sostre del menjador i, alterada, dir que estava ple de bestioles quan no hi havia res. “Una vegada la van ingressar perquè estava molt malament. La tenien en observació, en una mena de cabina, i els metges em van deixar entrar a veure-la. Quan ella em va veure va reaccionar bé i em va fer una abraçada. Però, de cop i volta, es va separar de mi i em va dir que em tragués els bitxos de sobre! Portava un suèter com el que porto avui i ella el veia ple de bèsties”.
 

[...]

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia