En Xevi Naspleda i l’Albert Canadell no es coneixen, però les seves històries vitals ressonen. Van viure el debut de l’esquizofrènia dels seus germans grans quan tan sols eren adolescents. Tenien catorze anys i reconeixen que aquesta vivència els ha marcat l’adultesa. Anys després, parlen obertament de com va ser viure-ho des de l’ombra.

No es coneixen entre ells. De fet, avui és el primer dia que coincideixen. Aparentment no tenen res en comú. No s’han vist mai, ni han compartit cap espai. Tampoc no saben res del seu passat, on treballen, a qui estimen, quines pors i preocupacions els capfiquen... Ara bé, hi ha una cosa que comparteixen i és la primera vegada que en parlen públicament. Són en Xevi Naspleda i l’Albert Canadell, tots dos els petits de casa. Amb només catorze anys van veure com el seu germà gran debutava en un problema de salut mental, l’esquizofrènia. En Jesús, el germà d’en Xevi, va ser diagnosticat d’aquesta malaltia de salut mental quan tenia poc més de vint anys i en Joan, el germà de l’Albert, va començar a consumir drogues als divuit, una addicció que va fer que acabés desenvolupant episodis esquizofrènics. Ell no té un diagnòstic clar d’esquizofrènia. Tots dos, que tampoc no es coneixen, ara ronden els quaranta anys, tenen la malaltia controlada i comparteixen lloc de feina, La Fageda.  

En Xevi ens ha obert les portes de casa seva. Mentre instal·lem tot l’equip a la taula del menjador, comencen a xerrar entre ells, drets, al costat de la taula. “Jo treballo a Vic”, comenta l’Albert. “I vens gaire sovint a Olot?”, pregunta en Xevi. “Sí, sí, un o dos cops la setmana per veure la família”, respon l’Albert. “Molt bé. Per a mi, els dilluns són un dia tranquil que puc estar a casa. Soc autònom. No hi ha hagut problema que vinguéssiu”, subratlla en Xevi. Ens asseiem i encetem la conversa.

“El primer brot psicòtic —que nosaltres coneguem—, que va culminar amb el primer ingrés d’en Jesús a l’Hospital Santa Caterina de Salt, va ser a casa. Jo estava malalt, amb febre, a la meva habitació. No m’ho esperava, no entenia què estava passant. Ja no era ell”, rememora en Xevi. Tenia catorze anys. Se’n porten sis de diferència amb en Jesús, que és el gran. Després d’aquest episodi, li van diagnosticar esquizofrènia. “El diagnòstic va venir molt de cop. Va ser molt difícil acceptar-lo. Per a tots, però sobretot per a ell. En aquell moment era molt desconeguda, aquesta malaltia”. En Xevi, tot i la innocència de l’edat i la diferència d’etapes vitals amb el seu germà, recorda que en Jesús, dos anys abans del diagnòstic, havia tingut episodis depressius, però que “anava fent”. “Tocava en una cobla, tenia una vida senzilla. Hi va haver un canvi quan se’n va anar a estudiar a Girona. Es passava molta estona a l’habitació, es va tancar en si mateix. No estava bé”. En Jesús va estar ingressat diverses vegades, unes sis o set. “Tots els ingressos van ser molt durs, perquè en el fons eren una mica forçats. Ell no acceptava què li passava al principi, així que van ser moments molt durs per a nosaltres, fins que ell no ho va assimilar i van trobar una medicació que li funcionés”. En Xevi, a part d’en Jesús, té un altre germà, el mitjà. Com que ell era el petit, tenia una relació un pèl distant amb en Jesús. “Ell feia la seva vida, estava estudiant a Girona, i jo feia la meva per aquí, era un adolescent. Ens havíem anat distanciant, sobretot per la diferència d’edat”, explica. Tot i això, subratlla que en Jesús és el seu padrí i que això era un fet que els mantenia units. “Teníem i, encara ara, tenim una relació especial”. 

L’Albert i en Joan, en canvi, abans que sorgís el problema de salut mental, ja no tenien una relació de germans idíl·lica. “El meu germà va començar a consumir drogues en entorns socials quan tenia divuit anys i va acabar patint episodis esquizofrènics. Veia persones que no hi eren, sentia veus... Això va ser en el moment que començàvem a sortir de festa“, detalla l’Albert. La situació a casa es va anar tornant insostenible. “Tots miràvem cap a un altre costat, fins que el problema va ser molt greu i hi vam haver de posar solució. Al principi et dius que és una època que ja passarà, però quan la cosa no canvia i a casa la situació es fa més i més complexa, tot es fa una muntanya”. 

En Joan també va estar diverses vegades ingressat al Santa Caterina. Després d’anar combinant entrades i sortides, al cap de dotze anys d’addicció a les drogues, va demanar ajuda. Ara no en consumeix i porta una vida estable, que manté a ratlla els episodis. 
 

[...]

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia