L’Anna i la Mar es van conèixer fent teràpia de grup al centre de dia 
en salut mental de la Garrotxa. Feia poc que, a totes dues, els havien dit que tenien un trastorn límit de la personalitat —un diagnòstic que, 
en el cas de la segona, ha passat a ser d’autisme més endavant— 
i compartir la seva experiència amb altra gent les va ajudar.

Fa poc que els nens han sortit d’escola quan ens trobem amb l’Anna Cargol i la Mar Argemí, que arriben juntes. El parc bull d’activitat i busquem un racó tranquil per tirar unes quantes fotos amb un paraigua groc. “A mi m’hauria agradat fer magisteri, però veient que no tenia controlada l’epilèpsia, vaig pensar que no em voldrien enlloc per cuidar criatures”, revela la Mar, que estudia per ser auxiliar tècnica veterinària. “Van tardar deu anys a controlar-me-la. La vida ha donat moltes voltes i, coneixent com conec ara la meva ment, sé que, si rebo un estímul que m’afecta negativament, me n’he d’apartar. Una rebequeria d’una criatura pot ser un estímul negatiu i, si estàs treballant amb infants, no pots marxar de la classe de cop i volta. He vist que aquest no era el camí que havia d’agafar”. El seu dia a dia porta implícita una anàlisi constant del comportament del seu cervell. Una cosa semblant li passa a l’Anna, que, després de la sessió fotogràfica, ens obre la porta del pis d’Olot que fa cinc anys que és casa seva, a tres minuts del parc i on fem l’entrevista amb calma. “Em sento molt bé al veure que puc fer coses sola. Abans no podia. Visc aquí sola i els caps de setmana ve la meva parella. El vaig conèixer fent activitats al centre de dia”.

Tenir un diagnòstic
Elles dues també es van conèixer al centre de dia en salut mental de la Garrotxa, participant en una teràpia de grup. Un temps enrere, a cadascuna per la seva banda, els havien diagnosticat un trastorn límit de la personalitat (TLP). “A l’època de l’ESO, a l’escola, jo ja no anava gaire bé i, amb l’alimentació, ja veia alguna cosa, però va ser a partir de començar a treballar en un restaurant que vaig començar a treure el menjar, fa uns deu anys. Amb la família havia deixat una mica la relació. Jo havia llogat un pis. Cada vegada menjava menys, em marejava, els ànims anaven baixant. Va arribar un punt en què vaig veure que havia de demanar ajuda per trobar una solució”, recorda l’Anna. Amb el suport dels pares, va fer el pas de visitar, primer, el CAP i, a continuació, la psicòloga, al centre de dia. “Després vaig estar ingressada un temps a Salt, i va ser allà on em van diagnosticar el trastorn límit de la personalitat i l’anorèxia nerviosa”. Prendre consciència que tota sola no resoldria el problema també va ser el que va empènyer la Mar a buscar auxili a  l’Hospital d’Olot. ”En aquell moment estudiava un cicle superior de laboratori i, tot i que els professors estaven avisats que tenia epilèpsia, a mi el que més m’estressava i em preocupava era que no aconseguia un bon ambient amb els companys. No passava res dolent —no hi havia ni discussions—, però no aconseguia formar part del grup i em veia com una estranya. M’estava medicant per depressió. Un dia que havia d’anar a classe, tot se’m va fer una bola massa grossa d’empassar i em va semblar que, si havia de seguir amb la vida així, no podria més”. No es veia capaç d’entrar a l’institut ni tampoc de tornar a casa. “El meu cap em deia que tenia el precipici abans d’arribar a la porta. No hi volia passar. L’únic que se’m va acudir va ser anar a urgències a trobar un professional de la salut, no sabia quin. Des d’allà em van derivar un altre cop a psiquiatria, d’on va sortir el diagnòstic”.

La Mar ha fet front més d’una vegada a la idea de suïcidar-se com a “solució” per fer desaparèixer els problemes. “Sort que després he trobat altres eines i he estalviat un patiment a la família, a les amistats i a tothom que m’envolta”, diu, i llança una reflexió sobre els comentaris del tipus “no li facis cas, ho diu perquè vol cridar l’atenció”: “Quan una persona es planteja el suïcidi és perquè no veu cap altra manera de posar fi a l’angoixa que sent. Si precisament et sembla que el que està fent és cridar l’atenció, no l’ignoris; donar-li l’atenció i el suport que necessiti. Potser no se li ha acudit cap altra manera de demanar l’ajuda, o no ha tingut a qui demanar-la, perquè el seu entorn no és prou proper o no té prou confiança o no té els recursos necessaris”.

Els pensaments i intents de suïcidi i les autolesions, en la Mar, o la depressió, en totes dues, i l’anorèxia en l’Anna van ser alguns dels símptomes que van conduir a diagnosticar-los un TLP, una afecció de la qual no es coneixen les causes exactes i que sol aparèixer durant l’adolescència o al principi de l’adultesa. “És com el calaix de sastre dels trastorns mentals”, afirma la primera. Aquest trastorn, sovint difícil de diagnosticar, afecta la manera com percebem, pensem, sentim i ens relacionem amb la resta, cosa que s’expressa amb relacions inestables, impulsivitat, emocions extremes i una manera poc saludable de veure’s a un mateix. “En el meu cas, molts dels símptomes també són propis de les dones autistes”, assenyala la Mar. “L’autisme és diferent en homes que en dones, però la simptomatologia que es fa servir per diagnosticar és la dels homes, i a més, joves. Més endavant, mirant-me més paràmetres, em van canviar el diagnòstic: em van dir que tenia autisme”.

Totes dues estan d’acord que posar nom al que els passava els va donar una certa tranquil·litat: “Finalment hi havia alguna cosa que t’explicava per què et senties diferent a tothom”. Tot i això, un diagnòstic, com destaca l’Anna, també és una etiqueta que portes penjada: “Hi ha qui et diu «de debò tens això?», però jo penso que soc com qualsevol altra persona”. “Jo he rebut algunes reaccions de rebuig, però potser no tant al diagnòstic, sinó al fet que se m’hagués de tractar amb medicaments”, hi afegeix la Mar.
 

[...]

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia