“Els psiquiatres som com un mirall”

Una entrevista per acostar-nos als reptes que han d’afrontar les persones amb problemes de salut mental i el seu entorn més proper: el doctor

per Anna Prat

Entrevistes

“Els  psiquiatres som com  un mirall”
“Els psiquiatres som com un mirall” | Laia Terricabras

Tots hem sentit a parlar del doctor Ernest Torrell, psiquiatre i referent en salut mental a casa nostra. Amb seixanta-set anys, sembla que aviat li arribarà el moment de penjar la bata. Abans que ho faci, conversem amb ell a la que ha estat la seva consulta aquests darrers deu anys, a l’Hospital d’Olot i Comarcal de la Garrotxa. Consultori 59, endavant.

Ernest Torrell va néixer el 1957 a Riudoms, al Camp de Tarragona, i des del 1992 treballa a les comarques gironines. Primer a l’Alt Empordà, després a la Garrotxa, al Ripollès i, des del 2014, una altra vegada a la Garrotxa; aquesta darrera etapa agafant el relleu del seu germà, també psiquiatre, Josep Torrell, com a cap de sector. 

Fa més de trenta anys que treballes a la Xarxa de Salut Mental i Addiccions de Girona, gestionada per l’Institut d’Assistència Sanitària (IAS).
A finals dels anys setanta, es va produir la revolució per començar a reduir els manicomis i el concepte de boig i buscar un enfocament comunitari de la psiquiatria; i va començar la sectorització psiquiatra a cada comarca construint la Xarxa de Salut Mental i Addiccions amb un centre de salut mental, un centre de dia, alguns pisos, etc. 

Es manté igual?
Sí, però amb més programes específics que no hi havia, com el de trastorn de la conducta alimentària (TCA), la figura del psicòleg a l’atenció primària (PSP) o la figura de l’auxiliar que fa tractaments comunitaris (PSI).

Un altre canvi ha estat l’edifici. Ara sou dins de l’hospital.
Per evitar l’estigma, era important que estiguéssim integrats. Som una especialitat mèdica més, com ho poden ser l’oncologia o la digestologia. Som un més. Aquí tenim el centre d’atenció i seguiment a les drogodependències (CAS), el centre de salut mental infantojuvenil (CSMIJ) i el centre de salut mental d’adults (CSMA). Ara som tres psiquiatres, dues psicòlogues clíniques, una treballadora social i una infermera psiquiàtrica.

Suficient?
Mai acabaries. Com més serveis obres, més demanda hi ha. De fet, sí que hi ha hagut molt d’increment de demanda des de la pandèmia de la covid-19, i cada vegada n’hi haurà més. 

Es percep.
Ara acabo de llegir El valor de l’atenció de Johann Hari, on l’autor analitza alguns factors pels quals això passa i continuarà passant, com els mòbils, l’alimentació, l’excessiva tolerància que tenen els pares amb els fills, els nivells d’angoixa elevats de la societat o la negativitat. Estem més pendents de les coses negatives que passen al nostre voltant. Les notícies o les situacions més desagradables ens criden més l’atenció de forma natural i això ens genera uns estats d’angoixa permanents que es manifesten amb nivells més elevats d’ansietat, més irritabilitat o poca tolerància a les frustracions.

Això és un problema.
Mira, el cervell està programat per fer una sola cosa i, quan n’hem de fer moltes a la vegada, es trasbalsa i ha de fer malabars. Està demostrat que la gent cada vegada té menys capacitat d’atenció per llegir, de fer un treball bé o de ser creatiu. La manera com s’està construint la societat actual, i no només pels mòbils, fa que cada vegada hi hagi més clínica de tipus ansiós i depressiu. Des de Salut, ens diuen que estem gastant massa antidepressius o ansiolítics i que s’han de reduir, però això només és la demostració que les persones estan més ansioses.

La psiquiatria és una especialitat complexa, perquè moltes vegades ni el diagnòstic ni el tractament tenen a veure amb valors empírics o analítics. Per què vas decidir dedicar-t’hi?
Per característiques personals. Soc una persona a qui no li agrada gaire estar en primer pla, m’agrada molt escoltar i soc molt observador. M’ha atret sempre conèixer les particularitats de les persones, m’interessa la gent en general. Quan estudiava medicina, me n’anava a les Rambles, on abans es llogaven cadires per asseure-s’hi i mirar la gent que caminava, i em podia passar hores allà. Era una manera de desconnectar. Això es va sumar al fet que el meu entorn sempre em demanava consells, perquè tinc molta capacitat d’escoltar i d’empatitzar.
 

 

[...]

 

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia