Més de vint anys enrere, a Olot, començava a fer-s'hi lloc una arbreda peculiar: la roureda del Mas Tarut, a tocar del Parc Nou. S'hi havia plantat roure pènol, una espècie present a la cubeta olotina però en regressió, amb l'expectativa que contribuís a connectar la roureda monumental de l'esmentat parc amb la de la Moixina, per millorar l'hàbitat d'aquests rodals. Després d'un període amb poc manteniment, el març del 2024 va arrencar un projecte de restauració d'aquesta roureda jove, impulsat per la Delegació de la Garrotxa i del Ripollès de la Institució Catalana d'Història Natural (ICHN). La idea és, durant dos anys, posar les bases per convertir-la en un bosc de qualitat dins la ciutat, i si tira endavant és gràcies a un grup obert de voluntaris, coordinats pels biòlegs ambientals Jan Tresserras i Galdric Mossoll. Passegem amb ells dos entre arbres, arbustos i flors per descobrir què ha passat el primer any del projecte.

Arran de terra, ombres llargues —s'acosta l'hora de la posta— i incomptables fulles seques lobulades de roure pènol, però també una estesa de flors blanques de lliri de neu i un plançó de boix que treu el cap. Una mica més amunt, el fruit vermell del grèvol posa color al paisatge d'hivern. Ens fixem en aquests i altres detalls mentre resseguim els camins de la roureda del Mas Tarut, gairebé oblidant que és dins la ciutat. La conversa amb els dos biòlegs ambientals que coordinen la restauració d'aquest indret, Jan Tresserras i Galdric Mossoll, és una barreja de classe de botànica i faunística, història i recorregut d'aquest projecte de voluntariat naturalista i reflexió sobre el paper dels ciutadans en la conservació i millora de l'entorn natural. S'estimen el lloc i la feina que fan i ho transmeten.  

Expliquen que la cubeta olotina és una de les zones més meridionals d'Europa on es localitzen boscos de roure pènol, típics de les regions més fredes i humides del continent europeu. A Catalunya, la Garrotxa és "un dels punts on trobem els últims reservoris", concreta Tresserras sobre aquest hàbitat poc freqüent en aquestes latituds, per posar en relleu la importància de conservar-lo. "Els humans hem anat ocupant el fons de les valls, on hi havia aquests boscos, i ara el que trobem en molts indrets són rodals", explica. N'hi ha a les obagues de les valls del Corb i de Bianya, i també a Olot, com és el cas de la roureda monumental del Parc Nou —amb exemplars centenaris—, a tocar d'on som ara, o la de la Moixina —una altra roureda monumental.

"La roureda del Mas Tarut és una plantació que es va fer 25 o 30 anys enrere amb la intenció d'ajuntar aquestes dues rouredes —la del Parc Nou i la de la Moixina— per tal que millorés l'hàbitat i la connectivitat entre aquests dos rodals de roure pènol", detalla Mossoll fent referència a l'interès de l'espai que trepitgem. "Ampliar aquests rodals els fa molt més resilients i els dona més capacitat de supervivència", hi afegeix el seu company. Tots dos deixen clar que no ens hem d'imaginar un lloc on creixi una única espècie arbòria. "Els boscos de roure pènol són heterogenis. També hi ha cirerers, til·lers, freixes, noguers...", especifiquen, i indiquen que aquí, tot i que hi veiem sobretot roures, també s'hi van plantar altres arbres. Aquesta roureda, en terrenys municipals, es va crear durant l'època que era conservadora del Museu dels Volcans la biòloga Marissa Llongarriu, impulsora de molts projectes al voltant del Parc Nou i traspassada prematurament. 
 

[...]

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia