A la portada de la revista apareix amb la primera maqueta que va fer, la del Guilar, ermita encimbellada, teló de fons d’Argelaguer, el poble on viu. Després d’aquesta, va venir una altra reproducció, i una altra i una altra. Totes són d’esglésies i bona part, de l’Alta Garrotxa. El patrimoni que, caminada rere caminada, ha conegut Florenci Canal (Vall de Bianya, 1954) ha anat entrant a casa seva en miniatura, com havia imaginat. Avui les lleixes del garatge són mig buides, perquè té més d'una vintena de peces exposades temporalment a l’església de Sant Pere de Montagut, però conversant amb ell al costat dels cotxes, i de la taula on ara passa hores definint la de Sant Pere Despuig, amb pedres, canyes i més materials naturals, entenem que l'afició s'ha convertit en un projecte d'envergadura.

Abans de l'exposició actual a Montagut, quines altres havies fet?
La primera va ser a Sales de Llierca. Jo hi havia viscut molts anys. En Miquel [Palomeras], l'alcalde, em va trobar prenent mides de l'església de Sant Martí i em va dir que, si feia les maquetes de les ermites del municipi, n'hauríem de fer una exposició. La vam muntar el 2018. A Argelaguer ho varen veure i em varen dir que, ja que jo era del poble, per què no exposava aquí. I va ser així com, tant el 2019 com l'any passat, vaig portar maquetes a l'església de Santa Anna.

Podríem dir que sempre t'han vingut a buscar.
Sí, jo no corro pas mai per fer una exposició. Ha anat sortint així. 

Com et sents quan se't buiden les lleixes del garatge perquè les maquetes són en una exposició? 
Sembla que comenci de zero!

Quina estàs construint ara? 
La de Sant Pere Despuig, de Bianya. La vaig començar cap a l'octubre. És bastant grossa i una mica complicada. Encara està força enrere. A més a més, entremig he fet la de la Devesa. Quan em van dir de fer l'exposició a Montagut, resulta que tenia ermites d'Oix, però cap de Montagut, on hi ha la del Cós, la de Sant Eudald de Jou, aquesta de la Devesa i la de Sant Pere, al poble mateix. Vaig pensar que, a la mostra, n’hi hauria de poder portar almenys una de les quatre. Però el dia de la inauguració encara no tenia la maqueta acabada. Faltaven un parell de dies per a Nadal quan l'hi vaig dur. 

És la més fresca de totes. 
I em penso que ha set la vegada que he treballat amb més pressió. No m'exigia ningú que la fes, però jo havia dit que per Nadal seria feta i em vaig haver d'espavilar. En canvi, les altres les vaig fent quan tinc temps i, si aquell dia vull anar a fer una caminada, me n'hi vaig.

En general, com decideixes quina és l'ermita següent que reproduiràs? 
Normalment treballo per sectors, seguint un ordre. Per exemple, quan vaig fer Sant Julià de Ribelles, a l'Alta Garrotxa, després venia Sant Aniol d'Aguja, al costat. I quan em vaig posar amb les de Bianya, vaig començar per les de la vall del Bac. També, si veig que tinc molt de temps, en faig una de més grossa, i al revés: si en tinc poc, una de més petita. Ara ja n'hi ha d'altres que em faria gràcia fer, com les del cantó de Beget, o les del cantó de Bassegoda, però primer vull acabar les de la Vall de Bianya.
 

[...]

 

Llegeix l’entrevista sencera en paper o en línia