Dos mesos després de celebrar els trenta anys, a la Georgina Sagristà (Olot, 1994) li arribava la pitjor notícia: "Tens un càncer". Era un gerro d'aigua freda i alhora un alliberament, un diagnòstic que augurava un futur complicat, però també la sensació de treure's un pes de sobre. Per fi sabia què li passava. La malaltia tenia nom i cognoms i es deia carcinoma suprarenal amb metàstasi al pulmó i al fetge, un tumor de setze centímetres a la glàndula suprarenal. D'això fa exactament nou mesos. 

Ara fa un any la Georgina Sagristà celebrava el trentè aniversari. Una festa exactament com se l'havia imaginada i amb la gent que ella volia. Menjar, música, somriures, fotografies, família, amics i molt de brilli-brilli. La majoria del seu entorn no sabia que hi havia alguna cosa que no acabava d'anar bé, ni tampoc ella que aquells símptomes i les proves que li estaven fent desembocaven en una malaltia. "El primer símptoma, a què no vaig donar cap importància, van ser uns granets a la cara quan pràcticament no n'havia tingut mai. Era estrany que em sortissin als trenta anys", recorda d'un any abans del diagnòstic. Per això, la primera visita va ser amb la dermatòloga. "Em van fer unes analítiques, van sortir més o menys bé, em van donar antibiòtic i vaig anar tirant". El següent símptoma que la va posar en alerta va ser la irregularitat en la menstruació: "Primer, regles dos cops al mes i, després, la desaparició total. Havia d'anar a veure la ginecòloga de confiança". Això era la tardor del 2023. "Em va fer una analítica d'hormones i em va enviar a l'endocrina. Aquí comença tot el procés", conclou fent que sí amb el cap. 

L'aparició d'acne a la cara i a d'altres parts del cos o la irregularitat en la regla no eren l'única simptomatologia. Un dia, corrent amb la seva cosina, l'Anna, va notar una punxada al pulmó, però no hi va donar importància; i també havia tingut algun dolor a l'esquena i sentia que tenia la respiració molt més profunda i accelerada, li costava respirar. "Ho associava a l'ansietat i al fet de no saber ben bé què em passava", subratlla la Georgina. La visita amb l'endocrina va conduir al diagnòstic d'una hipòfisi suprarenal congènita, una malaltia hereditària en què el cos produeix més hormones masculines que femenines. "La doctora em va explicar que hi ha molta gent que ho té i no se li manifesta mai o, si ho fa, se soluciona amb pastilles anticonceptives", remarca d'aquell primer diagnòstic. El fet de tenir una patologia identificada va tranquil·litzar els metges i va fer que deixessin de buscar de manera activa, però "la pressió seguia molt alta i a la doctora no li quadrava el primer diagnòstic que havia fet". De seguida van venir més exàmens: "Anàlisis de cortisol i proves d'imatge per anar descartant coses, i finalment m'acaba donant un dels pitjors diagnòstics". 

Amb nom i cognoms
La Georgina descriu perfectament com van ser aquells dies previs a tenir un diagnòstic sobre la taula: "Vaig amb l'endocrina un dilluns 6 de maig i em diu que l'analítica de cortisol d'orina 24 hores no li quadra, que dos dies després m'he de fer un TAC i que no em pot donar un diagnòstic fins que no tingui els resultats de la prova". L'endemà del TAC va rebre la trucada de l'endocrina: "Georgina, tinc males notícies, vine demà". Ja sabia que allò es traduïa en la paraula càncer, però no va ser fins l'endemà a la consulta que li ho va verbalitzar i confirmar. Ella i els seus pares, la Tuli i en Jordi, van entrar a la consulta el divendres 10 de maig. "Tens un càncer", va ser el primer que li va dir la doctora a la Georgina. Concretament un carcinoma suprarenal amb metàstasi al pulmó i al fetge, que habitualment no s'associa a persones tan joves. En aquell moment, el tumor feia setze centímetres; ara, després de ni ho hem fet tots junts, però sé que han plorat i ploren per mi, molta gent propera ho ha fet". 

Només quatre o cinc persones del seu entorn sabien què li passava i de seguida va tenir clar que els havia d'informar, a ells i a tota la xarxa més propera. "Vaig agafar el telèfon i vaig començar a trucar. Els de casa meva es van cuidar d'informar la família i jo, el meu cercle més proper", comenta de quan va arribar a casa. Les trucades eren pràcticament totes iguals, explicar què li havia estat passant aquests mesos i quin era el diagnòstic. No va dubtar. Havia de fer aquestes trucades i en va fer "més de 25 segur". "Necessitava explicar-ho i verbalitzar-ho, era la manera de fer-ho real. Que els més pròxims sabessin què havia estat passant i poguessin entendre per què feia el que feia o per què estava absent en algunes ocasions", reflexiona. La Georgina recorda aquells mesos una mica emboirats: "Anava per inèrcia". 
 

[...]

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia