De vocació precoç, Gaspar Hernàndez (Vall d'en Bas, 1971) es va posar davant d'un micròfon amb només nou anys, a Ràdio Les Tries, un estudi de ràdio casolà que li havia fet el seu pare amb una capsa de sabates. Als dotze va començar a locutar a Bas Ràdio, l'emissora de la Vall d'en Bas. Poc després, als catorze, va debutar a Ràdio Olot i als vint-i-un va fer el salt a Catalunya Ràdio. Després d'anys liderant programes informatius d'actualitat i tertúlies polítiques a la ràdio nacional, va decidir deixar la primera línia i apostar per fer un periodisme "diferent". Així és com va néixer 'L'ofici de viure', un programa que lidera des de fa gairebé vint anys les llistes dels programes en català més escoltats en format pòdcast.

Quedem a Bas Ràdio un dijous al vespre. Fa més de vint anys que en Gaspar no trepitja els estudis. "Ha canviat molt. L'han reformat", explica. Arribar fins als estudis, que es troben dins l'edifici de l'ajuntament del poble, és laberíntic. Ens hi acompanyen. Obrim la porta. El material està prou nou, però té un aspecte deixat. Fa uns dos anys que no s'hi emeten programes propis, tot i que es manté la freqüència. Hi fa molt fred. Ningú no utilitza l'espai i no obren la calefacció. Després d'estar-hi una estona, canviem d'escenari. L'alcalde, Lluís Amat, ens acompanya a una altra sala, que és on conversarem durant una hora. "Només faltaria, pel nostre fill il·lustre".

Què representa Bas Ràdio per a tu?
És molt especial. Té un valor sentimental per a mi. Ràdio En Bas és on vaig començar quan era molt petit. És la primera escola de ràdio que vaig tenir. De fet, tècnicament no va ser la primera emissora on vaig locutar, ja que vaig començar a fer ràdio als nou anys al barri de les Tries, on vivia aleshores, amb un estudi que em va construir el meu pare —que és electricista— amb una capsa de sabates. Era més que jugar. Gairebé diria que era una manera de viure, de comunicar-me amb els altres. Després vaig tenir la sort que els meus pares vinguessin a viure a Sant Esteve d'en Bas. Va ser així com vaig començar a fer programes aquí.

D'on et ve aquesta passió?
Escoltava la ràdio, però crec que el que em va motivar més va ser el fet de posar-m'hi de ple, de jugar-hi. El meu cosí em va proposar jugar a fer ràdio i m'ho vaig passar tan bé que vaig decidir que això era el que volia fer. En definitiva, el que volia era comunicar a través de la paraula. En aquella època no era com ara, no hi havia tanta imatge. Per tant, la ràdio era una bona opció. La veritat és que imaginar-te quina pot ser la teva audiència i parlar per ella no té preu.

Quins tipus de programes feies? T'escoltava gaire gent?
Vaig començar fent de discjòquei. Encara no estava preparat per locutar notícies, tot i que ja em vingués de gust. En aquella època la ràdio no era aquí, a l'ajuntament, sinó que estava situada a l'antic centre cultural d'en Bas. Jo m'imaginava que la meva audiència eren les mares de les nenes que anaven a catequesi i que utilitzaven les mateixes escales que jo per anar a la ràdio. Un dia, però, vaig anar amb el meu pare a una granja i vaig descobrir que realment el meu públic eren les vaques. Sí, sí. Aquell pagès els posava el meu programa perquè es relaxessin i produïssin més llet. Allò va ser una cura d'humilitat (riu). 

Després de Bas Ràdio, ja una mica més gran, amb catorze anys, vas començar camí a Ràdio Olot. Com recordes aquesta etapa? 
Jo aspirava a arribar a Ràdio Olot. Va ser la primera emissora en català l'any 1976 i, en aquella època, era una ràdio amb molta audiència. Abraçava tota la demarcació de Girona, estava implementada també a Osona i fins i tot es rebien trucades de la Catalunya Nord. Allà vaig aprendre molt. Vaig coincidir amb grans professionals com Josep Maria Francino i també Joan Bril·li, amb qui vaig treballar estretament. Per a mi va ser la meva gran escola de ràdio. Paral·lelament a la meva experiència a Ràdio Olot, va començar a entrar amb força Catalunya Ràdio. Una ràdio amb molta qualitat, amb una programació que no estàvem acostumats a escoltar i amb la figura de Josep Cuní al capdavant dels matins. Vaig començar a tenir la il·lusió d'entrar, algun dia, a treballar a l'emissora.

Bé, de fet, no gaire més tard ho vas aconseguir. Als vint-i-un anys.
Sí, i ara ja porto més trenta anys a la casa.

La teva veu —ara molt reconeixible per a tothom, a conseqüència del teu llarg recorregut— ha estat molt treballada? 
Quan començava, les veus a la ràdio es treballaven i es cuidaven molt. Veníem d'una generació radiofònica en què, per exemple, a Radio Nacional d'Espanya, eren molt engolades, molt solemnes. Ja des del primer dia jo me'n vaig voler distanciar una mica, perquè m'agradaven més les veus naturals, espontànies. Avui tenim grans locutors que no tenen grans veus i fins i tot tenen una dicció millorable. Tot i això, comuniquen molt bé. Celebro que això passi. Pel meu gust, abans era una ràdio molt rígida. Això sí, hi havia professionals amb una locució impecable. 

Al llarg dels anys he anat treballant que la meva fos una veu natural, que transmetés credibilitat. També vaig fer, més endavant, un curs amb actors de doblatge per treballar-la, sobretot perquè no em quedés afònic, ja que parlava moltes hores seguides. Des que el vaig fer no m'he quedat mai sense veu.
 

[...]

 

Llegeix l’entrevista sencera en paper o en línia