En aquest precís instant, Oriol Bru (Olot, 1998) està navegant per algun punt de davant de les costes de Líbia i Tunísia. Treballa en un vaixell de rescat marítim de l'organització alemanya SOS Humanity al Mediterrani central. La seva missió: salvar vides que corren perill i portar-les a una terra segura. Les històries que tants cops hem vist a les notícies ens les explica ara ell en primera persona. El seu compromís humanitari va començar l'any 2017, amb només dinou anys, fent de voluntari a una Lesbos (Grècia) col·lapsada per l'arribada de milers de refugiats fugits de la guerra. Des de llavors, amb anades i tornades al seu port segur —la Garrotxa—, amb períodes de més i menys activitat, no ha deixat mai de lluitar perquè el Mediterrani sigui un lloc menys mortífer.

Quedo amb l'Oriol a casa seva. Aprofito que és l'última setmana que està per aquí abans no torni a marxar —i aquesta vegada, per un període més llarg. Als afores de Santa Pau, enmig d'un paisatge volcànic envejable, és on es refugia ell quan és "a casa". La tranquil·litat inunda el lloc. Només el so dels ocells i algun tractor feinejant embruten el silenci d'un matí de divendres de gener. Ens asseiem a parlar al seu porxo, des d'on es projecta una panoràmica que convida a abstreure's del món una estona. I amb els ulls posats en aquest horitzó, comencem a navegar en una conversa reposada. Nedem sempre entre dues aigües. Entre dues realitats separades per una frontera que és imaginària i alhora ben palpable. Entre la d'aquí i la d'allà. Tanmateix, sabem que una no s'explica sense l'altra; que el que decidim aquí té repercussions allà i el que passa allà en té aquí. Nedem tothora entre dues aigües que són complicades de delimitar, i el seu moviment, encara més difícil de controlar.
 

Oriol, després d'unes quantes setmanes a casa, tornes a marxar. On vas?
A Siracusa (Sicília). Allà hi ha el nostre port. És on canviem la tripulació i on ens preparem per a la pròxima missió. Hi estarem un parell de setmanes per rebre les provisions de menjar i els materials necessaris, per fer els entrenaments pràctics... En acabat, marxarem i salparem cap al sud. Normalment, les missions són d'unes cinc o sis setmanes —i d'aquestes, tres les passem a l'aigua. Des del mar farem els rescats i després traslladarem els refugiats a Itàlia tantes vegades com puguem, com ens deixi el temps.

Fa un parell d'anys que estàs a SOS Humanity. Com hi vas arribar?
Em vaig introduir en el tema de les migracions i les fronteres a l'illa de Lesbos, el 2017. Va ser arran d'anar allà que vaig començar a involucrar-me, a investigar, a entendre més i més el motiu pel qual la gent es mou. Això va despertar en mi el sentiment aquest d'intentar donar suport al canvi, perquè jo —com a Oriol, persona d’Olot— tenia el privilegi o la possibilitat d'escollir; així que vaig decidir escollir això. 

Des de Lesbos, on vas anar després?
A Lesbos hi vaig estar anant i tornant durant una temporada llarga. Hi anava, hi estava més o menys un mes, i llavors tornava a marxar. Entremig, però, també vaig començar a anar a altres fronteres, com al nord de Grècia, a la frontera amb Macedònia i Albània, i vaig fer la ruta dels Balcans, a Bòsnia i Sèrbia... Però, sempre que tenia un forat, tornava a Lesbos.

Els canvis eren una decisió personal o de l'organització en què estaves?
Personal, sobretot. Quan comences, coneixes gent que s'ha mogut i sap de llocs. I és clar, un cop ets a Grècia, t'adones que aquesta gent no es queda a Grècia, sinó que segueix. Vas aprenent altres llocs i altres rutes migratòries.

Has estat a les fronteres d'Itàlia i de Grècia. També a les d'Espanya?
Sí. Vaig estar a Melilla una temporada amb una organització de persones independents —ells encara hi són— documentant una mica tot el que passa amb els salts de tanca, les deportacions en calent... i denunciant-ho. També ajudàvem legalment els menors i majors d'edat en la seva situació burocràtica per intentar sortir de Melilla, on moltes vegades estaven atrapats. 

Els rescats en tots aquests contextos són diferents?
Bé, cadascú tria la ruta que vol seguir, perquè troba que una és més perillosa que l'altra, o que una és més econòmica que l'altra. La ruta del Mediterrani central és sens dubte la més perillosa, perquè estadísticament hi ha més números de no arribar a terra un cop en surts. Per tant, la gent que normalment tria aquesta ruta també sol ser la que està més desesperada, perquè sap que se li acaben els recursos; en molts casos, ja no saben què fer. I per tant, la gent que rescatem arriba en condicions bastant intenses, bastant dures. 

Com actueu després de detectar que hi ha una embarcació al mig del mar? 
Sempre hem d'estar en contacte amb les autoritats italianes, perquè en principi estem en aigües italianes i ells en són els responsables. Gairebé sempre acabem fent els rescats i transferint la gent al nostre vaixell. Un cop allà, cada persona rep l'atenció que necessita. Tenim un equip mèdic i de suport psicològic. Quan tothom és a bord, Itàlia ens assigna un port segur, que en teoria ha de ser un port ubicat al més a prop possible d'on som, però, malauradament, sovint ens envien als que estan al nord d'Itàlia, per així fer-nos fora del context per un període més llarg. Sempre hem de batallar per un port més segur, i més proper. Quan hem desembarcat, ja cadascú comença el seu procés, en funció de si és menor, sol·licitant d'asil, família vulnerable... A partir d'aquí, tothom comença a fer la seva vida per regularitzar-se al país. 
 

[...]

 

Llegeix l’entrevista sencera en paper o en línia