El que per a d’altres semblaria un impediment el nedador Albert Gelis (Sant Joan les Fonts, 1981) sempre ho ha convertit en una oportunitat, en un repte. La progressió de la retinosi pigmentària, una malaltia degenerativa que redueix la visió i que ara per ara no té cura, el va portar, primer, als Jocs Paralímpics d’Atenes 2004, Pequín 2008 i Londres 2012 i, dotze anys més tard, a fer la marca mínima per participar en els de París 2024. L’any del seu retorn a la competició no va aconseguir finalment el somni d'anar a la capital francesa, per un error del Comitè Paralímpic Espanyol, però va recollir una colla d'èxits esportius, com un rècord del món en els 200 metres esquena, que li han valgut el premi comarcal a la gala de l’esport olotí En Valor, la primera vegada que es convocava aquest guardó. Abans de rebre’l, conversem amb ell al Club Natació Barcelona, el lloc on s’entrena cada dia.
 

Com van els entrenaments? 
En l'últim campionat, fa pocs dies a les instal·lacions del club, vaig fer la mínima per anar al Mundial de Singapur. Tot i això, amb els entrenaments que estava fent, creia que baixaria més els temps. Ara vindrà el Campionat de Catalunya a Terrassa. Després tinc unes World Series; aquest any és el primer que es fan a Barcelona. I l'última setmana de març hi haurà un campionat per comunitats a Oviedo. La temporada serà llarga, perquè normalment comença al setembre i acaba al juny, però el mundial serà a finals de setembre i ens haurem d'entrenar també tot l'estiu per preparar-lo.
 

I entrenar-se, què vol dir? 
Els dilluns faig una hora i mitja de gimnàs i una hora i mitja d'aigua, i també els dimecres i els divendres. I els dimarts, una hora i mitja d'aigua, igual que els dijous. Quan era més jove, m'entrenava matí i tarda. Ara faig menys metres, però intento no reservar-me a la part forta de l'entrenament, que sigui exigent.

Ser perseverant et va portar molt bons resultats el 2024, després d'haver estat quasi dotze anys sense nedar.
Sí, i també tenir un objectiu clar. Tenia molt clar que volia provar d'anar als Jocs Paralímpics de París, però no només a participar-hi, sinó també a intentar aconseguir una medalla. Al final no va poder ser. No hi vaig poder participar, tot i haver fet el temps acreditatiu i, per tant, haver merescut anar-hi.
 

Per què?
Hi havia una nova normativa que el Comitè Paralímpic Espanyol no es va llegir. En un dels apartats hi deia que, per classificar-se per als Jocs, calia participar en una World Series i un europeu o un mundial. Ells van entendre que s'havia d'anar a una World Series o un europeu o un mundial. Si aquesta i hagués set una o, jo hauria participat en els Jocs el setembre del 2024. Vaig fer la mínima el 10 de febrer a les World Series de Lignano, Itàlia, però en no haver-me apuntat a l'europeu, tot i ser-hi a temps, no vaig poder anar a París. 
 

Com ho vas entomar?
Al principi em donaven esperances que hi havia opcions de participar-hi: cinc invitacions per a masculins i cinc per a femenins per a tot el món. A Espanya va passar un cas similar al meu amb una noia. A ella li van donar una d'aquestes invitacions. A mi no. M'ho vaig agafar malament, perquè jo havia aconseguit el que m'havien demanat: fer la mínima i classificar-me en la meva categoria, S11. No hi va haver ni unes disculpes pel seu error. Inclús la selecció espanyola em va dir que era culpa meva, per no haver començat a nedar abans. 
 

Difícil de pair.
A més, amb el temps que vaig fer, no al febrer, sinó a l'abril, hauria quedat quart a París. Vaig fer 1:7.5 i la medalla de bronze va ser 1:7.0, o sigui, mig segon de diferència. I si hagués nedat al setembre, estic convençut que hauria baixat més el temps. 
 

Podries haver guanyat la medalla de bronze… 
Sí, com a mínim d'esquena, que és la meva prova. Aquella època va ser psicològicament dura. Fins que vaig dir: "Prou, o acabaràs amb una depressió. Gira full, avança".
 

Quan i com havies decidit que volies intentar anar als Jocs de París? 
Vaig deixar la natació el 2012 i els anys 2020 i 2021 vaig perdre molta visió. Llavors vaig pensar que em podien classificar en un altra categoria: abans nedava en l'S12, per a persones que tenen una deficiència visual, però al perdre vista podia estar en l'S11, per a qui hi veu molt poc o gens —nedem amb unes ulleres totalment opaques. Vaig començar a preguntar als entrenadors quin temps es feia a S11 i em va semblar assequible. L'altra cosa que em va estirar és que abans la nostra recompensa en uns Jocs era viatjar i intentar fer el millor resultat i ja està, però ara s'han equiparat els Olímpics amb els Paralímpics en l'aspecte econòmic. Per tant, tens premi si quedes primer, segon o tercer, i també una beca si arribes a les primeres posicions. 
 

Vas pensar que podies aconseguir un premi o una beca. 
Estem parlant que la medalla d'or et dona 93.000 euros; la de plata, 48.000, i la de bronze, 30.000. A part, hi ha les beques. Per exemple, si ets medalla d’or, fins al pròxim esdeveniment important mundial o europeu en què has de competir tens uns 2.500 euros al mes. Vaig nedar a Atenes 2004, a Pequín 2008 i a Londres 2012 i en cap moment se'm va donar res per ser finalista, ni a Atenes, guanyant una medalla de plata.

[...]

 

Llegeix l’entrevista sencera en paper o en línia