Les parets que ens protegeixen de la pluja que cau a la plaça del Mercat tortellanenca també tenen la capacitat de transportar-nos a les arrels del músic Marcel Sabaté (Tortellà, 1970). Som a casa el seu pare, trompetista, que li ensenya amb satisfacció l’últim tresor que li ha arribat, un 'Compendio de instrumentación' antic. Avui l’ha visitat, venint de Vidreres, on viu, aprofitant que al vespre té un assaig amb La Principal d’Olot. Aquesta va ser la primera cobla on va tocar. La proclamació d’Olot com a Capital de la Sardana és una bona excusa per entrevistar-lo. La seva història està estretament lligada a la sardana, com a flabiolaire, director de cobla i compositor. Ara el cofundador i primer director de la GIOrquestra dirigeix La Principal del Llobregat i fins fa ben poc també portava la batuta de la Sant Jordi - Ciutat de Barcelona. Parla de la seva trajectòria com si fos una successió de “passos naturals”, però cal afegir-hi que no hauria estat possible sense l'estima i l'esforç per la música.
 

Diuen que Tortellà és terra de músics.  
El meu avi ja era músic, trompetista, i també el meu pare i el meu oncle. La meva tia havia cantat amb l'orquestra. Soc l'únic fill que ha seguit la tradició familiar. Tenir una família musical ajuda molt. Jo vaig tenir la sort aquesta. Sovint hi ha gent que es vol dedicar a la música i no té el suport. Hi ha qui considera que no és una carrera. 
 

Quan vas començar els estudis? 
El pare va fer un intent d'ensenyar-nos música, al meu germà i a mi, quan érem molt petits, però no estàvem per la feina. Més endavant, quan jo tenia tretze anys, ens vam apuntar a les classes d'en Martí Puntí, que era el mestre de música de Tortellà. I als catorze ja vaig començar a tocar a La Principal d'Olot, com a flabiolaire.
 

Com va ser això? 
A La Principal d’Olot hi havia tres o quatre músics de Tortellà i van preguntar al professor, en Martí, si tenia algun alumne que pogués tocar el flabiol, perquè els plegava el flabiolaire. En vaig començar a aprendre i al cap de quatre mesos ja tocava a la cobla.
 

A més de músic, ets ballador? 
Vaig ballar sardanes uns quants anys en una colla de Sant Jaume de Llierca, quan era infantil, però en començar a tocar ho vaig deixar. No podia estar als dos llocs.
 

Per als que no hi entenem, però distingim una sardana de seguida que comença a sonar, com definiries aquesta forma musical?
Són uns curts i uns llargs, igual que una forma del barroc que també era una dansa. Totes les formes de danses antigues tenen aquesta estructura binària AB, amb la diferència que en les sardanes es repeteix més —més vegades el curt, més vegades el llarg— i hi ha un flabiol que a vegades al final fa dos contrapunts per avisar que ja es va acabant. 
 

En entrar a la cobla, ja tenies el convenciment de dedicar-te a la música? 
No, no. Abans de tocar el flabiol, no sabia què era aquest instrument. En aquell moment, si haguessin dit que els feia falta una tenora, potser hauria tocat la tenora. Va ser arran d'entrar a La Principal d'Olot que em vaig trobar fent de músic i em va agradar.  
 

T'has dedicat molt especialment al camp de la cobla i la sardana. Per què? 
Ha estat un procés molt natural. Des dels catorze que hi estic: coneixes tot el repertori, vas canviant de cobla, podríem dir que vas pujant de categoria... És un camp on he fet de músic i on el pas a fer de director també va ser molt natural: quan tocava el flabiol i el tamborí a la cobla Ciutat de Girona, es va retirar el director que hi havia i els músics em van dir de dirigir-la jo. 
 

Abans t'havien empès a tocar el flabiol i ara et proposaven agafar la batuta.
Els mateixos músics m'hi ajudaven, no? Vaig dir que sí i em vaig posar a estudiar direcció d'orquestra. Així vaig passar a ser director de cobla, i encara ho continuo sent.  

 

[...]

 

Llegeix l’entrevista sencera en paper o en línia