El timbre ja està preparat per sonar demà divendres, entre esquetxos d'improvisació a partir de les frases del públic. Serà una sessió especial del festival Improvist: la companyia Del Gremi celebra que ara fa dos anys va pujar a l'escenari per primera vegada, al Torín. L'actriu Anna Aumatell (Olot, 1986) és qui va embarcar els alumnes del seu curs de teatre i improvisació en aquest projecte, que ha anat agafant forma i ha fet riure milers d'espectadors. Ella ho té clar: tot i que ha participat, i ha gaudit, en propostes teatrals i audiovisuals molt diverses, l'humor continua sent la seva millor eina per fer sentir bé els altres. És la seva tria, sempre que pot, com mostra a les xarxes socials. També ho és mentre conversem a La Carbonera, el seu lloc habitual d'assaig. És gairebé impossible parlar-hi i que no s'escapi la rialla.

Quan et vaig trucar per posar data a l’entrevista, estàveu assajant per al dia 11. Com s'entrena la improvisació? 
És com qui juga a bàsquet, és entrenar el partit. Mai sabem quina frase ens tocarà, què ens demanarà el públic, però tenim entrenament previ de provar amb frases diferents. És important sobretot per conèixer com es mouen els actors amb què has d'estar dalt l'escenari, com pensen, quines sortides tenen... L'entrenament funciona per agafar confiança i seguretat i sortir a jugar sense por. 
 

Se us escapa el riure dalt l’escenari? 
És clar, i se m'escapa a mi també, eh? No ho puc evitar. La frase que diu el meu company, el públic l'ha sentit de nou, però per a mi també és nova. Quan assumeixo la part de direcció, sempre els dic que no m'importa que riguin a escena. I no els diré mai, si s’equivoquen, que això està malament. M'agrada la impro que treballa des de l'error. Hi ha un error i el juguem a escena. Moltes vegades, quan algú s'equivoca i no ha entès la frase, encara és més divertida l'escena. El públic no vol veure algú perfecte a l'escenari, vol veure algú com ell, que s'equivoca, que va perdut. M'agrada fer aquest tipus d'improvisació, que surt una mica del que fan altres companyies, perfectes de tècnica. Intentem fer una impro més d'estar per casa, més planera. 

Tot i això, la improvisació demana molta agilitat mental. 
És com un peix que es mossega la cua: com més entrenes impro, més àgil ets, i com més àgil ets, més ganes tens d'entrenar impro. La improvisació té unes regles del joc que t'obliguen a acceptar totes les propostes que et venen de fora. Una de les normes principals és que hem de fer brillar l'altre. Jo no surto a l’escenari intentant ser la més graciosa, sinó posant-ho fàcil a la meva companya, perquè entengui cap on vull anar, i escoltant-la tant com pugui, per saber on vol anar ella. Fem juntes la història. Com que tots tenim aquesta mirada d'escolta i d'acceptació —que també ensenyo a les classes— i estem tan oberts al que passa, som molt més àgils mentalment. I això ens fa ser molt més empàtics, molt més generosos, i fluir molt més en la vida. 
 

A les classes, dones algun consell d'entrada als alumnes? 
Que s'ho passin bé. Quan algú fa una cosa amb passió, la viu intensament. Per a mi és com quan jugàvem al pati a l'escola. Jo era la millor metge, perquè estava immersa en el personatge. Amb la impro, recuperem aquest joc, aquestes ganes de creure't el que vulguis, de crear-ho escenogràficament. I a partir d'aquí, a veure on anem junts. Això és el que és bonic, la construcció d'històries col·lectives.

Són històries que passen gràcies a les idees del públic: una frase, un adjectiu... Què et motiva més per començar? 
M'agrada jugar molt amb el públic. Si ha sortit una frase molt divertida i aixeca el dit qui l'ha escrit —i ja sé llavors que no li molestarà que li faci preguntes—, potser li demanaré com es diu, de què treballa, d'on ve... Tot això ho utilitzem com a motor per iniciar una història: jo podria ser, per exemple, la Paquita que té una perruqueria a Sant Jaume de Llierca. Altres vegades demanem el lloc on volen que passi la improvisació. Si la frase diu "He pagat a Hisenda i m'he arruïnat", que no sigui en una oficina. Et poden dir "al tanatori" o "en un submarí". Això t'obliga a obrir la creativitat i a mirar l'altre i pensar: "Ni idea, però som-hi". 
 

No teniu por de quedar-vos en blanc? 
Quedar-se en blanc pot passar quan hi havia un text i ara no hi és. Però en la improvisació no el tens mai, aquest text. Ja surts a escena en blanc. Hi ha històries en què no tenim ni idea de què farem. Ens mirem, ens escoltem, comencem. És impossible que sapiguem on acabarem. Moment a moment, frase a frase, acció a acció, a poc a poc, com en la vida mateix, va arribant tot. Hi ha històries que flueixen molt i d'altres, menys. Per què? Si no ens escoltem a escena, anem per camins diferents i se'ns obren moltes portes que no acaben de tancar-se en un fil conductor. Però quan ens escoltem i estem junts fent el mateix, funciona

[...]

 

Llegeix l’entrevista sencera en paper o en línia