Fa pocs dies la il·lustradora Nina Bach (Vall d'en Bas, 1991) estava enfilada dalt d'un cavallet de cartró a la plaça Major d'Olot per presentar d'una manera ben teatral el conte 'El cavallet perdut' d'Edicions El Bassegoda, escrit per Pep Fargas i dibuixat per ella mateixa. L'artista basenca reivindica i procura fer visible el seu ofici sempre que pot. L'ha fet gaudir i patir i viure múltiples experiències, creant àlbums infantils —ha il·lustrat una vintena de contes—, tatuatges, murals o cartells, i fins i tot obrint espais per afavorir les creacions d'altra gent. De tot això, en parlem un matí de nuvolades i ullades de sol al bosc a tocar de Can Renyina, on va néixer, on va créixer el seu amor per l'art i on viu ara que ja és mare.

L'últim conte que has il·lustrat, per ara, és 'El cavallet perdut'. I el primer? 
Va ser amb Excellence Editorial. Una noia va apostar molt de temps per mi i l'hi agraeixo, perquè va ser l'inici de la meva feina en el món editorial. El conte era Leo & Lia, sobre un nen que té una germaneta i, és clar, perd el tron.
 

Hi ha algun personatge dels que has dibuixat que t'agradi especialment? 
Cap en especial, però ara que tinc una filla moltes vegades hi ha la seva influència: les seves cares, els seus cabells... No puc evitar que se'm noti en els dibuixos. I un personatge animal que m'ha acompanyat sempre és el llop. En els contes n'ha quedat la imatge negativa, però jo me l'imagino més aviat maldestre. Quan haig de dibuixar alguna cosa, de seguida em surt un llop. És divertit fer-li les dents, el morro, la panxota...
 

Ulls menuts, formes arrodonides, galtes vermelles... Ets conscient d'haver anat definint un estil? 
Suposo que passa a tots els artistes, però mai sento que el que faig ja és perfecte. Sí que veig que tinc un estil, però potser no l'identifico tan ràpidament com l'altra gent, perquè sé que hi ha moltes idees que agafo d'altres il·lustradors —m'hi fixo i miro com han resolt un tema i un altre— i això em porta a vegades a pensar que estic fent un dibuix igual que aquell artista. En el cas del cavallet, jo li deia a l'Òscar [Cabana, editor d'Edicions El Bassegoda] que no volia copiar en cap moment en Tavi [Algueró], que no volia trepitjar la seva feina. Però fer faràndula olotina sense agafar referències d'en Tavi és difícil! 
 

Ara deus conèixer molt bé els detalls de la faràndula. Ja l'havies plasmada també a la portada de 'La Comarca', al cartell de les Festes del Tura...
No et pensis, la faràndula té tants colors i tantes formes que sempre descobreixes que hi ha detalls que t'havies deixat. Per exemple, el casc del cavallet jo el dibuixava més allargat de darrere i, quan vaig fixar-me en el real, em vaig adonar que és molt rodó i té unes línies daurades. En algun cas, després simplifiques, perquè, si no, hi hauria molt detall i, per les dimensions del dibuix, potser no t'interessa. Aquesta és la part difícil, no fer-ho tal com ho veus, i aquí és quan entra allò del teu estil, la teva manera de fer-ho per resoldre-ho.
 

Fa poc s'ha publicat també 'Poca broma, Tim!'. Els contes de la faràndula olotina són un èxit assegurat?
A Olot i a la Garrotxa segurament sí. Penso que la faràndula és una cosa que no té edat, és una activitat festiva per a tothom; una tradició, una cultura molt d'aquí, però que vol i respecta a tothom. I ara, amb una filla, evidentment faig la feina de buscar els llibres de la faràndula —encara que no els tenim tots. Crec que això és ensenyar als nens a fer poble, i a ser presents en el que es fa i en l'esforç que hi posa la gent a preparar-ho. 
 

A més del conte 'El cavallet perdut', Pep Fargas ha escrit ara el còmic 'El tren d'Olot al Pas del Gegant'. Ens cal literatura per a nens i joves en clau local?
Oi tant. És molt bo que surtin llibres de la Garrotxa per a aquestes edats. Ja tinc ganes de poder explicar els de la col·lecció "El Gamarús" a la meva filla quan sigui més gran. Tenen una part d'història d'Olot molt interessant; de vegades, parlant amb en Pep sobre aquests llibres, m'explicava coses i em quedava bocabadada: això va passar aquí? De veritat va existir? 
 

[...]

 

Llegeix l’entrevista sencera en paper o en línia