És el quart any que, en arribar el juny, ressona amb força per les nostres valls i muntanyes el mot ‘transhumància’ —provinent dels llatins ‘trans’ (“a través de”) i ‘humus’ (“terra”)—, després de temps desaparegut. El 2022, el mierenc Prem Puig va decidir que aquell estiu les seves seixanta ovelles no es traslladarien en camió a les pastures de la Cerdanya, sinó a peu. La gesta va ser seguida amb interès pels mitjans de comunicació, i també per altres pastors: la vegada següent ja s’hi afegia en Josep Nicolau de Crespià, al Pla de l’Estany, amb mil caps de bestiar, i la colla ha anat creixent amb cada volta al sol. Ara els ramats transhumants no només caminen per estalviar-se l’estrès i els diners de fer tot el recorregut sobre rodes; per allà on passen i s’aturen, són símbol de reivindicació de la ramaderia extensiva en una societat com més va més allunyada de la terra. Dijous passat els vam acompanyar en el tram entre Riudaura i el coll de Canes, durant la quarta de vuit etapes, que dilluns van culminar a la Molina. Vuit dies, cent vint quilòmetres i 1.480 ovelles de sis ramats diferents, quatre dels quals garrotxins.

En un dels carrerons que van a parar a la plaça del Gambeto de Riudaura, la mainada fa guàrdia abans d’anar a escola. “Ja venen!”, avisen. Ovelles, gossos, pastors i acompanyants ja s’han posat en marxa, després de l’esmorzar servit per l’Ajuntament. A cada població on s’aturen o fan nit, els transhumants són rebuts amb celebracions i es consolida una mica més un projecte que va arrencar el 2022 a partir d’un desig. “Em pensava que plegaria. Estava molt cremat. El ramat era bastant ruïnós com a negoci. I com a acte final, vaig voler fer la transhumància”, recorda el pastor de Mieres Prem Puig. Feia molt de temps que aquesta idea li ballava pel cap. Està enamorat de l’ofici. Els seus pares, uns dels primers neorurals al poble, tenien quatre cabres i un parell de vaques, i quan ell va ser més gran, va començar amb quatre ovelles que un veí es treia de sobre. “Els nostres fills eren molt petits llavors. Ens va fer gràcia. I de mica en mica en Prem es va anar engrescant més amb el bestiar, el ramat va anar creixent”, hi afegeix la seva dona, l’Eva Grau. 

Fa tres anys van sortir de casa amb una seixantena d’ovelles. Els estius anteriors les havien dut en camió fins a les pastures ceretanes —per aprofitar aquestes herbes a més altitud els mesos de calor— però ara la ruta seria a peu. “Molta gent de l’Ecoxarxa de la Garrotxa em va donar suport durant tot el viatge. Per a nosaltres i per als gossos va ser tot un esforç i una aventura. Vam sortir als mitjans de comunicació i la cosa va explotar com una bombolla. Tothom es va entusiasmar. Va ser una embranzida que em va ajudar a continuar”, relata el pastor garrotxí.
 

[...]

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia