Quedem al seu estudi. Al soterrani de casa hi té instal·lat, des de fa temps, el seu espai creatiu. És una gran àrea on pigments, textures, llibres i fotografies icòniques conviuen perfectament. Mentre m’ensenya les diferents zones em fixo en la decoració: molts quadres, la majoria petits o mitjans, i al fons, una raconada plena d’imatges. És conegut com “el pintor dels volcans” i fa més de 25 anys que en pinta. No s’hi dedica exclusivament, però el seu llarg recorregut artístic li ha servit per portar el seu art més enllà de les fronteres estatals. Amb marbre esmicolat, esmalts, resines foses i vernissos, Joanmiquel Font (Olot, 1964) ha delectat multitud de persones —algunes de molt conegudes— amb la seva característica forma (abstracta i amb tècniques experimentals) de retratar el paisatge característic de casa nostra. 

Vens d’una família d’artistes?
La veritat és que no. Ni els antecedents ni tampoc els descendents són pintors o es dediquen al món de l’art. Soc una rara avis [riu]. No sé ben bé quan em va venir la dèria de pintar. Crec que tenia uns disset o divuit anys. Anava a caminar molt cap a la Moixina, mirava els altres pintors com ho feien... A partir d’aquí, tot és autodidacte. 

Recordes el primer quadre que vas pintar? 
Vaig començar pintant paisatges realistes. Penso que tothom comença així. Veus, com aquest [n’assenyala un que té col·locat a la paret]. Fa 25 anys ningú no comprava pintura abstracta. Jo vaig començar a experimentar perquè m’agradava i també per la idea romàntica de plasmar un tros del Croscat als meus llenços.

La teva obra és molt reconeixible, tens un estil propi. 
Les meves obres normalment tenen tres fases (fàcilment detectables a la vista). La part de baix és feta amb marbre picat. Sí, sí, marbre. Molta gent es pensa que és greda, però no. Aguanta el que faci falta. Llavors vaig dissenyant la resta a través de resines foses, vernissos i pigments que tenyeixo amb làtex. He experimentat molt per arribar a aquest mètode. M’agrada i agrada, que també és important. 

És pintura abstracta, doncs, el que fas?
Bé, no ho sé del tot, suposo que sí. Trobo que, a la pintura abstracta, sovint li falta un fil conductor. En la meva obra ja hi és, es percep fàcilment. Evidentment hi ha abstracció a la meva obra, sobretot en la forma, però diria que és bastant figurativa, en comparació amb altres artistes abstractes. 

[...]
 

Llegeix l’entrevista sencera en paper o en línia