No hi ha gegants sense flabiolaires. Són els seus ulls i les seves orelles. Qui són, però, els encarregats d’una de les melodies més reconeixibles de les Festes del Tura i d’on neix la seva figura? Hi ha relleu i futur? Són preguntes que responen Jordi Puig i Arnau Brosa, que avui posen nom i cognom al càrrec de flabiolaire de la faràndula d’Olot.

Amagats darrere les figures més emblemàtiques de la ciutat i amb un so senzill però necessari i efectiu, els flabiolers són els encarregats, des de fa dècades, d’acompanyar, allà on sigui i amb sintonia, els gegants d’Olot. Entrant a plaça, fent cercavila i fins i tot damunt les escales de Sant Esteve, els flabiolaires no abandonen mai els gegants. Són els seus ulls, i el seu so guia les figures quan trepitgen els carrers d’Olot. La figura d’aquest “home orquestra” neix fa anys a través de la tasca de persones individuals que van decidir recuperar-la. Després de dècades, el flabiolaire de la faràndula d’Olot té més presència que mai, a prop o lluny dels gegants, i un futur que sembla assegurat. En parlem amb Jordi Puig i Arnau Brosa.

D’on neix la figura del flabiolaire acompanyant els gegants d’Olot?
Jordi Puig: No tenim un any d’inici. El fet d’un flabiolaire acompanyant uns gegants és molt habitual a tota la Catalunya Vella. Això ho trobem des de les ceràmiques de museu del segle XVII. És molt habitual veure’n. La pregunta és com és que en tants llocs s’ha perdut. A Olot hem mantingut una cosa que era la normalitat.

Per què podem veure flabiolaires a tot el país?
JP: El flabiol català, sense parlar del mallorquí ni flautes eivissenques, és un instrument que es toca a tota la Catalunya Vella, des de la Nord cap avall. I de la Catalunya Nova, a tota la part del Penedès i part del Camp de Tarragona. A la zona de les Terres de l’Ebre, no hi ha tradició d’aquest instrument.

[...]

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia