Què hi fa la gentada al carrer Baix del Tura durant la festa major al punt del migdia, aplegada al voltant d’una vintena de botes? No només mengen patates i olives. Sobretot donen nova vida a les cançons populars que anys enrere sonaven a les tavernes olotines. Aquesta és l’essència del vermut cantat, una de les últimes creacions de l’Aoapix, i la més musical de totes.

Som a Can Boquica, a la cantonada que fan els carrers Bonaire i Alt del Tura, al bell mig del barri vell d’Olot. És el local icònic on l’Associació d’Olotins Amics del Porc i el Xai, l’Aoapix, fa les seves xefles. I havia estat una botiga emblemàtica on es venien vi i oli a granel, i ous, grana i altres queviures. “Aquí la gent hi venia a fer el got i hi cantaven”, recorda Met Moliné, un dels membres de la penya. Igual com es feia tertúlia i es cantava als diferents cellers i tavernes repartits per la ciutat. A Cal Fat, a Can Xalegre, a Ca la Basca, a Ca la Bouera, a Cal Granaire, als Canaris, al Farré del Mas… L’ambient que es vivia en aquests establiments es reprodueix en certa manera al vermut cantat que, tan sols fa dos anys, el 2023, l’entitat va estrenar el dissabte de la festa major al carrer Baix del Tura. És un acte que coneixen bé Assumpta Brugada i Eudald Vilas, també de l’Aoapix, que aquell dia contribueixen a coordinar cantors i músics, micròfon en mà, una mica més alçats que la resta dels congregats. Conversem amb tots tres per conèixer més a fons aquesta peça de la banda sonora de les Festes del Tura.

Els estatuts de la penya, que recullen el seu tarannà, deixen clara la voluntat de recuperar tradicions, tant de portes endins com en les activitats que organitzen per a la ciutat. “El vermut cantat va començar en broma. Va sortir perquè nosaltres, en actes interns com la matança del porc o l’aplec, ja cantem cançons antigues d’Olot, i com que som d’estar al carrer, vam dir de fer-ho al carrer. I ens vam anar embalant: si ha de ser un vermut, hi ha d’haver patates, olives... I un lloc per posar-ho, que podrien ser unes botes. I aquestes botes es podrien pintar…”, explica en Met. “Ens va semblar que a les festes hi havia un buit de dia, en què no hi havia cap acte popular, tret dels de faràndula”, argumenta. “Es tractava de lligar-ho tot amb l’esperit de la penya, que pretén treure la gent de casa, i no per destruir, sinó per construir. Ara bé, quan l’Aoapix aboca un acte al carrer, aquest acte deixa de ser seu, va cap on decideix la gent”, reflexiona l’Eudald.
 

[...]

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia