No era pas la idea d’en Froilán, emigrar. Però les circumstàncies van fer que aquell viatge es convertís en el seu destí. Un lloc on fer arrels. Fa 22 anys que va arribar d’Hondures, 22 que Olot s’ha convertit en casa seva. Després d’un camí gens fàcil, ara treballa fent el que més li agrada: cosint al taller de confecció de Càritas Garrotxa. L'entitat ha estat un pilar fonamental per a ell, una ajuda constant. També per al centenar de persones que viuen en situació de vulnerabilitat i s’hi adrecen amb la voluntat d’integrar-se i poder viure més dignament.

Amb un tros de tela entre les mans, amb el soroll de fons de la màquina de cosir i amb la mirada intermitent a l’agulla, en Froilán explica com va ser arribar a Olot des d’Hondures, el seu país natal. “No tenia pensat quedar-me, només venia de vacances. Al meu país estava molt bé, tenia un bar, un taller de costura, amics, família… Però les circumstàncies van provocar que no pogués tornar. Vaig demanar el retorn voluntari, però era complicat. Va anar passant el temps, vaig trobar feina i em va agradar estar aquí”. Després de passar per Granada i Ripoll, en Froilán va arribar a Olot amb l’objectiu de trobar feina i poder establir-s'hi. Confessa que al principi no va ser gens fàcil. L’oferta laboral era limitada; els papers, un imprescindible, i els estudis, —a vegades— necessaris. De formació, però, ell ja en tenia. “Vaig estudiar tres anys de medicina a Cuba i això em va donar els coneixements bàsics perquè pogués començar a cuidar avis. Primer treballava en negre, perquè no tenia permís de treball, però de seguida vaig treure’m el curs d’infermeria en geriatria per poder treballar també a les residències”, explica. La feina anava i tornava, encadenava contractes temporals i es trobava en cerca constant. És en aquest moment, i per aquesta necessitat, que Càritas Garrotxa entra per primera vegada a formar part de la seva vida.

El servei d'acollida, la porta d'entrada
El 2010, en Froilán es posa per primera vegada en contacte amb Càritas Garrotxa. Ho fa a través del servei d’acollida, amb la voluntat que l’ajudin a trobar feina. “Les primeres intervencions anaven encaminades cap a l’orientació laboral amb la peculiaritat que ell només tenia un permís de residència i no de treball. Si trobava una empresa que li volgués fer un contracte, ja podia tramitar-lo”, explica el coordinador de l’entitat, Josep Lorca. Des d’aquell moment ha treballat com a repartidor, com a intern cuidant gent gran, com a treballador temporal a les residències Montsacopa i del Tura, i fins i tot, cosint encàrrecs propis amb una màquina que Càritas li havia donat. De feina, no n’hi ha faltat, i de ganes, tampoc. “Per trobar altres feines, també vaig fer cursos de resolució de conflictes, d’atenció a persones amb Alzheimer…, la majoria enfocats en la medicina, perquè em ve de família i és el que m’agrada. A més, em vaig treure el títol de comptador. Tot i això, el que et serveix més és l’experiència”, confessa. 

Estava content amb les feines que tenia, però les condicions no eren gaire bones: els torns eren llargs, a vegades les 24 hores del dia els set dies de la setmana, havia hagut de tractar amb persones agressives… Volia i necessitava canviar. És aquí quan la trucada d’en Josep li dona "l’alegria més gran". Li oferien un contracte al taller de confecció Bosses amb Cor. És una de les set línies d’activitats que l’empresa d’economia solidària de Càritas Diocesana de Girona, Ecosol, té per facilitar la inserció laboral de persones que es troben en situació de vulnerabilitat social i laboral. Al taller, hi treballen entre quatre i cinc persones confeccionant bosses i complements de moda a través de la reutilització de materials, fent embalatges, encàrrecs per a empreses i peces pròpies.

[...]

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia