Ulls que no hi veuen, vides que bateguen

Tres històries que demostren que es pot viure sense veure-hi

per Pere Ribes

Reportatges

Pere Ribes amb la seva mare, una de les protagonistes de la segona temporada del pòdcast 'A ulls clucs'
Pere Ribes amb la seva mare, una de les protagonistes de la segona temporada del pòdcast 'A ulls clucs' | David Planella

El sentit de la visió és, indubtablement, el més utilitzat. Però, què passa quan aquesta finestra al món s’entela o es tanca del tot? Com es viu sense veure-hi en una societat que concep la vista com el sentit més preuat?

La ceguesa o la baixa visió no només són diagnòstics mèdics, sinó realitats que afecten directament més de 280 milions de persones arreu del món. Avui, 9 d’octubre, Dia Mundial de la Visió, és una oportunitat per aturar-se i mirar més enllà dels ulls. És per això que en aquest reportatge aprofundirem en tres històries unides per un mateix fil: la força i el privilegi d’adaptar-se en un món que reclama cinc sentits.
 

La mirada d’una mare: quan la ceguesa es converteix en un regal

L’Antònia Graboleda és la meva mare. Jo soc el seu segon fill. Ja em perdonareu, però se’m fa molt difícil anomenar-la pel seu nom de pila. Fa dinou anys que li dic “mama”, i no hi ha res que soni més natural.

Quan vaig néixer, ella ja tenia l’experiència de la meva germana, la Neus. Passaven els dies i la mama va començar a sospitar que jo no hi veia, perquè no la mirava directament. Amoïnada, va confessar la seva preocupació a una amiga, que li va dir que era impossible que jo fos cec. Quan finalment es va confirmar el diagnòstic, es va quedar glaçada. “No sé ni com vaig arribar a casa”, recorda. La mama va passar quatre dies atrapada entre la tristesa i el sentiment de culpa, la culpa de veure-hi. Però tot va canviar al cinquè dia, quan es va dir a si mateixa: “El tinc. El tinc, i tinc l’oportunitat de viure moltes coses que les altres mares no poden viure”. Amb un somriure, em va agafar en braços i em va dir: “Ens en sortirem!”.

 

El premi de veure més enllà de la mirada

La Margarita Puig és venedora de l’ONCE des de fa disset anys. Va començar a vendre productes de loteria l’any 2008, i porta gairebé una dècada fent-se càrrec del quiosc del carrer Sant Rafel d’Olot.

La Margarita va néixer a Cornellà de Terri i conviu amb la baixa visió des que era petita. Quan tenia 23 anys es va sotmetre a una operació que li va permetre veure-hi completament durant sis anys, però la seva visió va tornar a decaure progressivament. Tot i això, ha mantingut intactes l’optimisme i la vitalitat. “M’he adaptat a la situació. A vegades m’espanto, però sempre intento tirar endavant”, diu.
 

L'art de començar de nou

L’Abdelkebir té 39 anys. És cec de naixement i és originari del nord del Marroc. La seva infantesa va estar marcada per la falta d’oportunitats. “A la meva zona no hi havia escoles per a persones cegues”, explica. Tot i això, els nens del seu poble el van tractar sempre com un més. Quan era adolescent, va assistir a algunes classes, però no va aprendre a llegir ni a escriure. Anys més tard, va obrir una botiga d’aliments amb el seu germà. Ell s’encarregava d’atendre els clients, amb els quals va forjar una relació excel·lent. “La gent del poble em coneixia molt bé, i no em tractava amb pena”, recorda. En un país on només el 13% de les persones amb discapacitat tenen feina, ell era un afortunat rara avis.

[...]

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia