Quatre vegades l’any, els olotins tenen l’oportunitat de donar sang a la ciutat, i els pobles de la comarca, dues vegades. Ara ja no es fan aquelles maratons de sang a l’Hospici de la capital com s’havien fet anys enrere, però el nombre de bosses de sang que s’arriben a recollir a la Garrotxa fa goig i destaca per sobre de la resta de comarques. Tot això, evidentment, s’ha d’agrair a tots els donants que dediquen una estona del seu dia a passar per les campanyes a aportar el seu granet de sorra. Però hi ha una persona sense la qual res d’això seria possible. Algú que ho fa tirar tot endavant. L’ànima de totes aquestes donacions. Ella és la Montse Soler, la representant de l’Associació de Donants de Sang de la Garrotxa des de fa set anys. Des que forma part de l’associació, la Garrotxa és una de les comarques amb més donacions de Catalunya. Ella sola, amb els voluntaris que la segueixen, amb el suport logístic del Banc de Sang i Teixits i amb tota l’ajuda que pot arreplegar, dinamitza aquestes campanyes de donacions a la comarca i dedica a l’associació gairebé una segona jornada laboral. Els donants habituals la coneixen, es passeja per les campanyes i tothom la saluda, aquells a qui va acompanyar en la seva primera donació la recorden i molts la tenen com a referent per a dubtes o inquietuds. 

Un embaràs tacat de sang
Aquest present que brilla tant no és casualitat. Una dedicació tan gran a una causa sol anar acompanyada d’un rerefons que fa de motor. Què mou la Montse a dedicar tantes hores, tantes energies i tanta il·lusió preparant quatre campanyes l’any a Olot d’una setmana o més de manera voluntària? El motor, no és cap sorpresa, neix d’una experiència personal.
“Vaig entrar a fer de voluntària arran del fet de voler tenir fills”, afirma. La Montse ja tenia una filla gran, la Núria. Volia tornar a ser mare, però una operació molt grossa li havia deixat una seqüela important: anèmia crònica. Aquesta condició no li permetia tornar a donar sang ni tornar-se a quedar embarassada. Però és una dona tossuda i va aconseguir la manera de quedar-s’hi: “Vaig pactar amb l’Hospital Josep Trueta que, si em posaven bosses de sang i em controlaven molt sovint, jo podria ser mare, que era el que volia. I vaig aconseguir-ho”, relata. Però no va ser fàcil. Va passar primer per un avortament. Sortosament, el següent embaràs va poder tirar endavant, tot i que no sense complicacions. Eren bessons i només va viure el que és ara el seu segon fill, en Martí, que va néixer el març del 2013 gràcies a les bosses de sang de donants que la seva mare havia rebut durant l’embaràs.
 

[...]

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia