Que donar sang és donar vida ho sap molt bé l’Albert Planagumà, copropietari de la carnisseria Planagumà d’Olot. Fa tres anys, mentre recollia per tancar la botiga, li va caure al damunt un ganivet de grans dimensions que li va fer un tall profund a la cuixa fins a tocar-li l’artèria femoral, una de les principals artèries del nostre cos. A partir de llavors, tot va ser qüestió de segons. La ràpida actuació dels cossos d’emergència, la calma del mateix Albert i, sobretot, la transfusió de sang que va rebre són els principals motius pels quals avui podem fer aquesta entrevista.

Com recordes aquell dia de març del 2022?
Ja havia plegat de treballar. Anava ordenant les coses, amb la mala sort que va caure un ganivet i em va punxar la femoral. Són aquelles coses que dius que és impossible que passin, però mira, passen.

Encara sembla que sigui ahir?
Home, va ser molt fort, perquè vaig estar a punt de... Amb això de les artèries, o et mors o et cures. Quan te l’han cosit, ja estàs fora de perill. És una mica xocant, perquè sembla que sigui molt greu —realment ho és—, però un cop t’han curat l’artèria, ja està. Però sí que a vegades quan hi penso... Déu-n’hi-do.

Va ser tot qüestió de minuts.
Sí. Quan em vaig punxar ja vaig veure que era una artèria, vaig trucar a l’Adriana i ella de seguida em va dir que m’ho tapés. Ella ja va trucar a l’ambulància, va ser tot molt ràpid. No sé d’on vaig treure la calma; en comptes d’esverar-me, em vaig posar molt tranquil, perquè ho veia tot perdut. Normalment qui es punxa una artèria o se la talla no se’n surt. Però suposo que tot el que va anar passant després va sumar perquè m’intentessin salvar.

Sabies què era l’artèria femoral?
N’estava al cas. Vaig veure claríssim que ho era i de seguida vaig estar al cas de què passava. La calma que em va agafar no sé d’on va sortir. Després de taponar-ho i d’arribar els equips d’emergència, va anar molt bé tot.

Per tant, vas ser conscient de la gravetat de la situació?
Totalment. Hi havia la meva mare i li vaig dir que no hi havia res a fer, i inclús a l’Adriana també per telèfon l’hi deia. Ja ho veia tot perdut. De cada deu que es punxen o es tallen la femoral, en moren dotze! És fotut. Perds molta quantitat de sang i molt ràpid, i si no ho atures, arriba un punt que el teu cos ja no té força per remuntar-ho. Hi va haver moments que semblava que ja me n’anava. Però, per sort, gràcies a tota la gent que hi va ser present, va anar molt bé tot.
 

[...]

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia