“La sang m’ha salvat la vida.” Contundent. Potser la frase més contundent que en Joaquim Grabulosa em va dir quan parlàvem de la seva malaltia. Al menjador de casa seva, m’esperaven asseguts en Joaquim i la seva dona, la Mercè. Amb incertesa i emoció a parts iguals —motivades en gran part per la parada muntada amb els micròfons de La Comarca d’Olot— em van conduir per un dels moments més durs de la seva vida.

Tot va començar un dia mentre passejaven per Andorra. Es notava cansat, més de l’habitual. Van decidir anar al metge l’endemà, un cop arribessin a Olot. “Li van fer una anàlisi i ens van dir que ja podíem anar a l’hospital. Aquí va començar tota la història”, se sincera la Mercè.
Les proves venien una darrere l’altra, alguna cosa no anava bé al cos d’en Joaquim, però no sabien què. La incertesa de no saber què patia va ser el pitjor. “No sabíem res. Fèiem proves, el temps passava i no sabíem què tenia. Van ser dos mesos durs.” Després de diverses analítiques, van detectar una anèmia, insuficiència de glòbuls vermells a la sang. “Vam veure que tenia els limfòcits alts i una anèmia no explicada. S’havia d’estudiar el moll de l’os, i això es fa a través d’una prova molt específica. Vam detectar que a la medul·la hi havia un tipus de càncer i, amb imatges, que afectava els ganglis”, explica l’hematòloga clínica del servei d’Hematologia de l’Institut Català de la Salut a Girona, Yolanda Gómez. Tenien la diagnosi. En Joaquim tenia un limfoma.

El limfoma és un tipus de càncer de la sang que afecta el sistema immunitari, és a dir, les defenses. “La fàbrica de sang d’en Joaquim, la medul·la òssia, estava ocupada per una cèl·lula tumoral anomenada limfòcit B. Això provocava que la resta de cèl·lules que s’activen quan hi ha una infecció no responguessin i, per tant, no fabriquessin anticossos”, detalla Gómez. Tot i no considerar-se un càncer tan agressiu com la leucèmia, en créixer acaba comportant-se com una malaltia greu. El limfoma de tipus B és de creixement lent i les persones que el pateixen es troben cansades, fatigades. “No tenia força, no feia ni cinc metres. Si havia de fer una pujada, no podia. Les vaig passar molt negres”, confessa en Joaquim.
 

[...]

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia