Fa pocs dies l'Idescat va fer públiques les dades de població de l'any 2025. Els garrotxins continuem sent cada vegada més. Saber com som ens ha de permetre entendre cap on anem. Amb xifres i experts posem la lupa en un dels desafiaments més ambiciosos a què s'enfronta la Garrotxa: el repte demogràfic.

L'Olot dels 40.000 habitants i la Garrotxa dels més de 60.000 ja són, pràcticament, una realitat. Les últimes dades de població que el desembre passat va fer públiques l’Idescat constaten que la comarca se situa en els 63.339 habitants i Olot, en els 39.516. Són xifres que demostren l’evolució i el creixement de la demografia garrotxina, principalment impulsada per la capital olotina. Els últims 25 anys, la població de la Garrotxa ha augmentat un 35% i la d’Olot, un 41,3%. A Catalunya l'increment ha estat del 28% en el mateix període. Els últims quatre anys, la capital olotina ha crescut una mitjana de 800 habitants per any. Casa nostra viu una transformació a un ritme més alt que la mitjana catalana i, per això, creiem que cal posar-hi la lupa i conèixer el detall. 

L’últim mig segle, la Garrotxa ha vist créixer constantment la població. Només en 7 dels últims 50 anys la comarca ha perdut habitants. Va ser del 2011 al 2016, en plena crisi econòmica. Més enllà d’aquest període, la població no ha parat de créixer. Aquesta evolució ha estat marcada, sobretot, per tres grans moments o onades: els anys 60 i 70 amb l’arribada de població andalusa, l’inici del segle XXI amb els primers immigrants estrangers i l’època actual amb una última gran onada migratòria a partir de l’era postpandèmia. El moment àlgid d'aquests tres va ser a la segona meitat del segle XX: en només cinc anys (del 1960 al 1965), la població garrotxina va créixer fins a un 13%. Aquest percentatge no s’ha tornat a veure, però sí que hi ha hagut èpoques en què l’evolució demogràfica s’hi ha acostat. Del 2001 al 2006 es va créixer un 10% i del 2021 al 2025, un 7%. Tots aquests augments s’expliquen per un factor comú: la immigració.

Perdre població
En només 15 dels últims 50 anys el creixement natural (diferència entre naixements i defuncions) ha estat positiu. A més, d’aquests quinze, només sis són dins el segle XXI. Per tant, podem dir que la Garrotxa ha estat perdent població autòctona durant gran part de l’últim mig segle. El 1984, per primera vegada, es registren més morts que naixements a la Garrotxa. El 2006 —en plena bonança econòmica— els naixements tornen a superar les defuncions per poc temps, ja que el 2012, amb l’esclat de la crisi financera, tornen a situar-se per sota. El 1976 és l'any que va registrar més naixements a la Garrotxa (660) i el 1999 va ser el que n’hi va haver menys (250). Pel que fa a les defuncions, van tocar sostre el 2020 (714) i el mínim va ser el 1989 (422). 

El descens de la natalitat ha portat al fet que la societat garrotxina perdi població. “Quan es comencen a tenir menys de dos fills per dona, la població comença a decaure. Ja fa molts anys, des dels 90 o 80, que Catalunya té una fecunditat per sota dels dos fills per dona, però no es notava perquè hi havia molta gent jove. La població, però, s’ha anat envellint. Ara se’ns ha ajuntat la tempesta perfecta: una població molt envellida, una població fèrtil molt petita (hi ha molt poca gent en edat de tenir fills) i una fecunditat molt baixa. Això fa que l’esquerda entre les defuncions i els naixements cada vegada sigui més gran”, diu Albert Esteve Palós, demògraf i director del Centre d’Estudis Demogràfics, en una entrevista a La Comarca d'Olot. 

I per què la natalitat s’ha desplomat? Hi ha diferents explicacions que es basen en el fet de voler o poder tenir fills, dues variants que tenen a veure amb aspectes econòmics, ètics i biològics. “Per un costat, la gent vol tenir fills, però no en pot tenir perquè cada vegada és més difícil reunir els requisits d’habitatge i feina. I per un altre costat, la gent no vol tenir fills perquè avui en dia formar una família no està en la llista de prioritats i la gent busca altres realitzacions. Els acadèmics es barallen entre aquestes dues explicacions: el no puc i el no vull. Jo crec que hi ha una barreja de les dues”, diu Esteve. 

[...]

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia