Al’última entrevista que aquest setmanari va fer a Jenni Rodà, amb motiu de la publicació de la seva (ara penúltima) novel·la Punt de partit (Edicions El Bassegoda, 2023), l’autora ja va confessar que algun dia li agradaria escriure sobre les relacions de joventut marcades per la toxicitat. Tres anys després, aquest dia ha arribat. Jenni Rodà, escriptora i correctora, nascuda a Olot i llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, publica aquesta setmana Carolina sota el segell La Campana. Aquesta novel·la, que va començar a escriure el juny del 2023, ja és a les llibreries i l’autora la presentarà aquest dissabte, 17 de gener, a les 6 a la biblioteca Marià Vayreda d’Olot.

Què hi trobarà el lector, a ‘Carolina’?
El que volia fer en aquesta novel·la era parlar de les relacions tòxiques que vius sent adolescent en l’àmbit de la parella. Possiblement sigui la primera relació i acaba esdevenint tòxica per molt que la gent t’ho digui. Quan en surts, sí que n’acabes sent conscient, però ho vas arrossegant. La història parla de la Carolina i la seva relació tòxica de joventut, que reviu a través de la seva filla. Moltes vegades els fills posen el dit a la llaga de coses del nostre passat que potser no tenim superades i que en el dia a dia amaguem per sobreviure o per viure millor. No ho fan voluntàriament, però està bé que ho facin, perquè és un exercici molt necessari per a un mateix. Volia explicar la història de la Carolina, però que també hi hagués la dimensió de la seva filla, l’Ona. La història té tres veus: la Carolina de jove, la Carolina d’ara, d’edat adulta, i l’Ona.

Tu ets mare, Jenni?
Sí, soc mare i, de fet, sempre dic que els meus fills, a l’hora d’escriure, m’inspiren molt. Per això volia posar una veu innocent a la novel·la. De fet, n’hi ha dues: l’Ona, que és més protagonista, i el germà petit, en Ferran. Volia posar aquesta veu més innocent perquè està molt bé, també, mirar el món des de l’òptica dels nens. Jo visc les coses molt intensament, tot em fa patir molt i em dol molt, i ells relativitzen les coses. Per a ells, el que és així és així. M’agrada aquesta simplicitat que tenen, aquesta mirada més pura, no tan rebuscada ni recargolada. A les històries m’agrada posar aquestes veus més infantils per donar un contrapunt a la mirada adulta. En el meu dia a dia jo tinc aquesta mirada i em va molt bé perquè no té tants de prejudicis ni dobles intencions. De fet, als meus dos fills els vaig deixar triar els noms de l’Ona i d’en Ferran.

El nom de la protagonista és un tema important de la novel·la, no?
Sí, perquè la manipulació psicològica d’aquesta relació tòxica comença justament amb el nom de la Carolina. Tothom li diu Carol i, un bon dia, ell li diu que no fa cara de Carol i que li dirà Lina, que és la segona part del nom. Quan la relació està més consolidada i hi ha més manipulació encara, passa a dir-li Li. Hi ha moltes maneres de manipular-te i el nom és una cosa molt identitària de cadascú. I que algú et digui “tu ara et diràs d’una altra manera” és el principi de la manipulació. I tu potser ho veus estrany, però ho acceptes, perquè estàs encegada per la relació. Per això, volia que el nom de la filla fos curt, perquè contrastés amb aquest nom llarg que la parella pot anar manipulant.

[...]

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia