Que puguem ser tan autònoms com sigui possible. I que alhora ens sentim acompanyats, tant per professionals com per la societat en general, sobretot els que tenim més a prop. Aquest és un desig que compartim molts sobre el fet de  fer-nos grans; d'envellir, si ho podem dir així. I aquest és també l'objectiu amb què va arrencar el projecte olotí de l'edifici Parc Nou ara fa 25 anys.

Un dijous al migdia, al vestíbul de l'edifici Parc Nou d'Olot, tres residents fan petar la xerrada amb el conserge, David Gallego. Mentrestant travessen la porta vidrada d'accés un parell d'homes que deuen tornar de comprar, cadascun amb una bossa penjant del braç. No gaire lluny, darrere el taulell de la recepció, la coordinadora del bloc de 98 habitatges amb serveis de l'avinguda de l'Uruguai, Anna Turon, atén una trucada. Encara que amb protagonistes diferents, l'escena podria haver estat semblant 25 anys enrere, quan es va posar en marxa aquesta infraestructura pensada per a la gent gran, el gener del 2001, després que l'Ajuntament hagués comprat l'immoble a La Caixa. La societat ha canviat durant l'últim quart de segle, però es manté —o més aviat s'ha ampliat— la necessitat de projectes com el que avui centra el reportatge, celebrant el 25è aniversari, a mig camí entre l'habitatge convencional i la residència geriàtrica, afavorint l'autonomia de l'individu i, alhora, la seva socialització.

"La Caixa, per la raó que sigui, es va voler desprendre d'aquests actius. Vam tenir la sort de poder entendre'ns amb el preu. Diria que vam ser la primera experiència d'aquest tipus a Catalunya en l'àmbit municipal", recorda l'exalcalde Lluís Sacrest sobre una modalitat d'habitatge que llavors era pionera al país. L'entitat financera s'havia inspirat en models nòrdics per bastir uns pisos amb serveis comuns, "però no va arribar a posar en funcionament aquests serveis, hi havia un conserge i res més", detalla qui va ser batlle del 1999 al 2011. Quan el consistori olotí va comprar l'immoble, hi vivien poc més de 40 persones, que tenien el dret real d'habitació: podien ocupar l'apartament fins que morissin, moment en què La Caixa recuperaria el pis. "La meitat eren de persones de l'entorn de Barcelona o Girona que ho tenien com a segona residència, tot i que la idea inicial de La Caixa era donar servei a gent gran que tenia problemes amb l'habitatge perquè, per exemple, no disposava d'ascensor", remarca Sacrest.

Construir un projecte pioner
Entre els que ja residien a l'edifici de l'avinguda de l'Uruguai a principis dels anys 80, poc després d'estrenar-se el complex, hi havia Carme Fradera i el seu home, ella de Santa Coloma de Farners i ell de Barcelona. "Ho vam veure anunciat a La Vanguardia, ens va interessar i vam venir a Olot", diu. Avui, amb 90 anys, és l'única de l'etapa de La Caixa que manté l'apartament, a la vuitena i última planta. "Al principi ja hi havia instal·lats intèrfons i timbres als pisos per avisar el conserge o el personal de suport, però no funcionaven, i, en fer el canvi, de seguida els van activar. Aquí s'està molt bé. Si vius sol, cada dematí et telefonen o els pots trucar tu o donar-los senyals de vida quan passes per recepció", explica la Carme, que gaudeix participant en els àpats que s'organitzen en dates significades de l'any o, entre altres activitats, jugant a cartes a l'espai de bar de la planta baixa, més pel fet de trobar-se i relacionar-se que no pas pel joc en si. 

L’edifici Parc Nou és gestionat per la Fundació Antic Hospital Sant Jaume d'Olot, igual que l'edifici Balmes, que segueix el model d'habitatges amb serveis del primer. Altres serveis assistencials de què es fa càrrec la fundació són les residències Sant Jaume i Montsacopa —amb centre de dia i servei d'àpats a domicili— a Olot i el SAIAR El Llierca a Tortellà. 
 

[...]

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia