El concursant que, amb diferència, ha aconseguit mantenir-se més temps en el concurs de preguntes i respostes 'Atrapa'm si pots' de TV3, i segurament el més carismàtic, es va acomiadar del programa dimecres de la setmana passada, 28 de gener. Albert Coromina (Olot, 1961), que s'havia estrenat el 3 de març del 2025 en el quiz presentat per Llucià Ferrer els vespres de dilluns a divendres, s'ha endut el rècord de permanència, amb 158 programes seguits a l'esquena, i també 69.500 euros, però se li ha resistit el pot, que era de 80.000 euros. S'ha fet un tip de superar proves i, sobretot, no s'ha cansat mai de gaudir-ne i de fer-ho passar bé als altres. És per tot plegat que ara el coneixem com la bèstia 'parda' d'Olot.

Ja gravem. Avui, a casa teva. Participant en el concurs 'Atrapa'm si pots', et posaves nerviós davant les càmeres?
Mai, francament. Allà vas a jugar. No et pot passar res dolent. Crec que el fet d'estar tranquil és una de les coses que m'ha ajudat a estar tant de temps concursant.

La setmana passada vam veure per televisió com te n’anaves sense haver guanyat el pot, però aquest programa s'havia gravat a la tardor. T’ha costat mantenir el secret?
No. L'Espartac [Peran, codirector del concurs] em va passar la promoció del programa. "Sou uns punyeters", li vaig dir. Hi anunciaven que jo en faria una de grossa. Molta gent em deia que m’emportaria el pot, i jo els contestava que miressin la tele aquell dimecres. No vaig dir res. Ho tenia firmat. 

Després de quasi un any concursant, havies oblidat que podies perdre?
No. Això és com quan naixem, que sabem que un dia ens hem de morir. Quan vaig començar a l'Atrapa'm, ja sabia que un dia marxaria. I al principi, a més a més, em pensava que marxaria de seguida. Sempre he tingut al cap que me’n podia anar. I després de tants programes, en què he fet una mica de tot, tenia la sensació que se m'acabava un cicle. No vull pas dir amb això que no volgués seguir jugant, eh? Volia seguir, evidentment, però em feia la sensació que em quedava molt poca cosa allà, com no fos emportar-me el pot.

Finalment no te l'has pogut endur.
No, i no passa res. De les 72 vegades que vaig arribar a la prova del minut final, en divuit vaig estar a una pregunta d'endur-me el pot. I d'aquestes divuit, en tres em va faltar tenir uns segons més. En recordo una en què van preguntar quin era el primer país d'Europa on havia arribat el mosquit tigre. Vaig començar a dir països del sud com Grècia —si aquest mosquit venia de l'Àfrica, no podia fotre un bot i arribar a Noruega. A continuació ja hauria dit Macedònia, o Romania, o Albània, que era la resposta bona. Em van faltar segons. "Crec que el pot i jo no ens estimem, no està fet per a mi”, li deia a la meva dona. Tenia moltes ganes d'emportar-me'l, no tant pel tema econòmic, sinó per tancar la meva participació amb una cosa sonada. Però també penso que, si me l’hagués endut la vegada d’Albània, al voltant del programa 30, me n'hauria anat amb 20.000 euros, bastant menys del que m'he endut, però sobretot no hauria viscut tot això que he viscut. No m'he emportat el pot, però el que he viscut ha estat increïble.

T’han faltat dues coses, deia en Llucià Ferrer, endur-te el pot i posar-te en el seu lloc de presentador.
No m'hi veig, fent de presentador. La gent es pensa que és molt fàcil el que fa en Llucià, i és molt difícil dinamitzar com ho fa ell. Suposo que hem tingut tan bon feeling perquè ell intenta que el programa porti ritme i en mi trobava un còmplice. Em tirava la pastanaga i jo l'agafava de seguida. Ja m'ho ha dit diverses vegades, que em troba a faltar a l'Atrapa'm [somriu].
 

[...]

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia