Fa cinc anys, la investigadora garrotxina Carme Bartrina (Olot, 1997) sabia ben poca cosa del liró gris, però la porta que se li va obrir amb el treball final de màster li ha permès entrar de ple en la recerca sobre aquest petit mamífer que habita els nostres boscos. Dissabte en una xerrada a l'Espai Cràter, i el dia abans en una passejada entre caixes niu, ens va fer veure la importància de tenir referents femenins en l'àmbit científic, coincidint amb la celebració del Dia de la Dona i la Nena en la Ciència, marcat en el calendari l'11 de febrer.

H a après a orientar-se pel bosc, a trobar amb facilitat les referències que ens menen a les caixes niu lligades als troncs a prop del mas el Pujolet, a Santa Pau, amb l'objectiu de fer el seguiment del liró gris. En aquesta passejada, la jove científica olotina Carme Bartrina explica no només què investiga, sinó també com ha arribat a investigar-ho, igual que en la conferència de dissabte a l'Espai Cràter. "A través del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa, em van proposar parlar de la meva trajectòria i de com ha sigut la meva experiència en la recerca, per reivindicar el Dia de la Dona i la Nena en la Ciència. És veritat que vas veient que a poc a poc hi ha més dones en el món de la recerca, això va canviant, però en càrrecs alts sempre hi ha més homes. Cal ser conscients que encara no s'ha arribat a la igualtat", assenyala.

Bartrina reconeix que, a diferència d'altres companys i companyes biòlegs i ambientòlegs, ella no sempre ha tingut la passió "per la natura i pel seu aspecte més salvatge" que avui la caracteritza. "Encara que he crescut en un ambient més aviat rural —el meu pare treballa en una masia i jo hi anava—, la inquietud em va entrar més a partir del batxillerat. Abans dels divuit anys, havia volgut ser veterinària, psicòloga..." 

Atreta pel cranc de riu
La casualitat va fer que el seu treball de recerca, a cavall entre primer i segon de batxillerat, fos sobre el cranc de riu de potes blanques. "Jo no tenia gaire clar de què fer-lo, i la mare d'una amiga meva, que és biòloga, va dir a la meva que hi havia un centre de recuperació del cranc de riu, i que podia fer el meu treball allà. Em va cridar l'atenció. Em va entrar la curiositat de saber què li passava a aquest cranc i per què era tan important. Va ser llavors quan va créixer el meu neguit per la natura."

Carme Bartrina va estudiar Ciències Ambientals a la Universitat de Barcelona i, durant el grau, es va estar mig any a Noruega gràcies al programa Erasmus. "Allà vaig tenir el primer contacte amb el treball de camp, perquè vaig fer una assignatura molt pràctica que buscava que veiessis tots els passos que hi ha dins de la recerca. Em va agradar", constata l'olotina, que mai fins aleshores no s'havia plantejat ser investigadora. El treball final del grau també el va elaborar a terres nòrdiques, a Finlàndia, tastant altres àmbits de recerca. "Vaig estar treballant amb un grup d'ecologia de l'aigua dolça. Miràvem si la tala a prop del riu afecta la biodiversitat d'aquest riu. Em vaig passar sis mesos tancada al laboratori. Allà em vaig adonar que soc de camp, i això em va encaminar en el màster", assegura.

A la Universitat Autònoma de Barcelona, es va matricular en el màster d'Ecologia Terrestre i Gestió de la Biodiversitat, i, a l'hora d'encarar el treball de fi de màster, va tenir molt clar cap on volia tirar: "Volia alguna cosa de camp, que impliqués sortir fora i poder recollir les dades que després analitzaria, i també que hi hagués mamífers implicats. A més, em volia quedar a Catalunya". Després de picar a moltes portes, va aparèixer una proposta del Museu de Ciències Naturals de Granollers: "Oferien fer el treball de final de màster sobre el liró gris. En aquell moment no sabia què era, ho vaig haver de buscar a internet", admet.

El Museu de Ciències Naturals de Granollers té una part divulgativa, amb exposicions, xerrades i altres activitats, i una part d'investigació. Sota el paraigua d'aquest museu, el BiBio és un grup de recerca de biodiversitat i bioindicadors amb programes de seguiment de papallones, ratpenats i petits mamífers, com el liró. "Són aquests tipus d'espècies que, si canvia la temperatura o la pluviositat, aquell mateix any ho noten. Reaccionen molt ràpid als canvis ambientals. A altres espècies que són més grosses els costa més veure aquests canvis", observa la científica. Ara el BiBio compta amb més d'una trentena d'investigadors, homes i dones. "Abans hi havia més homes, però els últims anys han entrat bastantes dones en el grup de recerca, i ja se n'han doctorat tres des que jo hi vaig entrar. Fins fa un parell d'anys, no teníem cap doctora a l'equip, tot eren doctors", afirma Carme Bartrina.

Fages, aglans i conclusions
L'olotina va entrar en el Projecte Liró del BiBio el 2021. El seu treball de fi de màster consistia a connectar dades de captures de liró gris amb dades de llavors, el seu aliment preferit —menja aglans i fages sobretot. "Volien mirar quina relació hi havia entre la producció d'aquestes llavors i la reproducció del liró gris, perquè a altres llocs d'Europa hi havia alguns estudis que deien que, en fagedes, els anys que el liró gris no tenia aliment —perquè de fages, el fruit del faig, hi ha anys que n'hi ha moltes i hi ha anys que no n'hi ha— no es reproduïa", exposa Bartrina, que disposava de deu anys de dades catalanes. 

La seva anàlisi va coincidir amb la publicació d'un article que mostrava aquesta mateixa situació en alguna roureda al nord de Rússia. "La fageda és més estable: si un any els fajos floreixen a la primavera, a la tardor tindrem llavors. Segurament els lirons tenen aquesta percepció de l'ambient i amb la floració poden saber si aquell any serà bo o dolent i en funció d'això s'activen sexualment i es reprodueixen o no. En canvi, a les rouredes pot haver-hi floració a la primavera i que a l'estiu avorti perquè hi ha altes temperatures o molta pluja. El que havien trobat a Rússia és que els lirons feien una reabsorció de l'embrió si finalment no hi havia aglans: com que hi havia flors de roure, s'aparellaven al juliol, però després, quan els tocava tenir els petits, no es trobaven femelles lactants". El treball de fi de màster de la garrotxina va reforçar la hipòtesi formulada al nord d'Europa: "Vam provar que, sobretot al Parc Natural del Montseny, hi havia aquesta relació: els anys amb moltes aglans, hi havia també moltes femelles reproductores, mentre que els anys que queien en picat les aglans, no trobàvem femelles amb cries". 
 

[...]

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia