Pau Martín (Olot, 1992) juga a pàdel des de fa sis anys i ja ha estat cinc vegades campió de Catalunya. Es va endinsar en el món de la raqueta després d'un accident de trànsit que el va deixar en cadira de rodes. Va aprendre a jugar a tennis i, al cap d'uns anys, va canviar de pista per passar-se al pàdel. "És tranquil, té molt de seny i et dona molta confiança. És molt fàcil jugar amb ell", diu José Luis Montoya Monty, la seva parella de joc. "Ell, en canvi, és sinònim de bogeria i de descontrol. Li agrada fer xou i passar-s'ho bé a la pista. Ens compenetrem molt bé", hi afegeix Martín. Junts dominen cada any el màster català i dilluns van obrir la gala En Valor amb una exhibició a l'escenari del Teatre Principal que va donar pas a una conversa reposada dels presentadors, Anna Prat i David Planella, amb Pau Martín.

Com arribes al pàdel en cadira?
Sempre m’havia agradat molt fer esport. Vaig tenir un accident de cotxe i vaig començar a fer tennis a través de la Fundació Tommy Robredo. Al cap d’uns anys, en l'època de la covid, que tenia més hores lliures, vaig veure que a Barcelona hi havia un club de pàdel adaptat i vaig dir “per què no provar-ho?”. Em va encantar, em va atrapar des del principi. 

Abans de l'accident havies agafat mai una raqueta?
Molt poques vegades. A les Tries algun dia puntual i ja està. Jo era de vòlei i de futbol.
Quan vas tenir l'accident i vas descobrir que hi havia esport adaptat, se't va obrir un món nou, no? Com et vas endinsar en el tennis en cadira?
Sí, va ser força de casualitat. Havia tingut l'accident, feia poc que m’havien donat l’alta i estava a Olot, i a través de la Fundació Tommy Robredo es van posar en contacte amb mi per veure si m'agradaria començar a jugar a tennis en cadira. Jo ho havia provat alguna vegada a la Gutmann, però molt poc. En aquell moment hi havia un entrenador a les Tries que en sabia, que tenia una mica d'experiència en cadira, i vaig començar a anar-hi a entrenar un parell de dies a la setmana. Després de l'accident, anar a jugar a tennis era una desconnexió total. Era com oblidar-te que anaves en cadira i veure que podies fer coses i que podies ser útil també.

Vas haver d’aprendre a moure la cadira i, alhora, a jugar a tennis. Com van ser els primers dies?
Quan comences una cosa nova, al principi sempre costa molt perquè tot és nou, però a mesura d'anar entrenant en vas aprenent. Jo recordo el primer dia a les Tries, que no sabia moure’m amb la cadira. Si la pilota no em venia aquí al cos, no l’arribava a tocar. Ara, en canvi, la cadira i jo ja som un. T’hi acabes acostumant. 

[...]

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia