La presència de dones en les curses de bici de muntanya és molt inferior a la dels homes. Ho sap prou bé la garrotxina M. Àngels Nogué (Olot, 1977). No fa gaires anys que competeix en aquest esport, però d'ençà que s'hi va posar no ha parat. Fa poques setmanes la gala En Valor de l'esport olotí li va concedir una medalla per haver aconseguit completar, l'octubre passat, una de les proves de BTT per etapes més exigents de l'estat espanyol, la Titan Desert d'Almeria, poc després de patir una lesió severa al braç. Assegura que li agraden els reptes. 

Fa poc la gala En Valor va reconèixer la teva participació a la Titan Desert d'Almeria 2025. 360 quilòmetres i 6.000 metres de desnivell acumulat en quatre dies. Què et fa més il·lusió d'haver pogut acabar aquesta cursa de BTT?
Haver aconseguit el repte personal —sobretot perquè vaig estar a punt de no poder-hi anar— i dir "sí, he pogut" a la gent que havia confiat en mi. Ja feia temps que alguns companys em deien: "Amb el caràcter que tens, fes una Titan, t'agradarà, pots fer-ho". 

Quan et vas decidir a participar-hi? 
El propòsit d'any nou del 2025 va ser aquest, anar-me'n a fer la Titan Desert d'Almeria a l'octubre. L'Enric d'Espai Bici Olot (EBO), també ciclista, hi havia anat i sempre me'n parlava. M'enllaminava molt el que ell i altres me n'explicaven. Però no havia posat data abans per les dificultats que hi havia. Sobretot la de la feina; sent autònoma —tinc una acadèmia d’idiomes—, no sempre te'n pots anar. I també em sabia greu marxar per la meva filla, que ara farà setze anys però que, és clar, reculant en el temps era més petita. I hi havia la qüestió econòmica, evidentment.
 

El millor moment de la cursa? 
Costa de triar. N'hi va haver molts, com l'arribada de l’últim dia: et donen el trofeu de finisher i saps que has complert el somni d’acabar una prova com aquesta. Vaig tenir molt bons moments pedalant i en acabar cada etapa, i em vaig sentir molt acompanyada, per diferents motius. Perquè la meva parella, en Fermin, era allà. Perquè rebia els ànims de la gent d’Olot que em seguia a distància —l’Enric d'EBO, que sempre m'ha donat suport moral, em passava un àudio cada matí explicant-me què em trobaria en aquella etapa i com ho podia enfocar, i abans que pogués dir-li que l'havia acabada, ja em donava l'enhorabona. I finalment, perquè, sense haver-ho previst, vaig acabar fent la cursa amb un company de Terrassa; va ser un suport en cursa molt important.

I el pitjor moment?
Va ser el primer dia. Havia vist que els últims 30 quilòmetres de l'etapa eren pràcticament planers. Vaig pensar que serien un regal, però no va ser així. Feia molta calor, estàvem quasi a 40 graus, i passàvem per rieres seques amb molta sorra i molta pedra. Amb una dificultat elevada per pedalar, anava bastant lenta. Allà, més d'una vegada vaig pensar que, si l'acabava, no tornaria a fer mai més la Titan Desert.

A la Titan Desert d'Almeria 2025 hi va haver la màxima participació femenina fins ara: 60 dones d'un total de 500 ciclistes.
Representàvem un 12%. Poques dones, com a tot arreu. A les curses de la Lliga BTT de la Garrotxa, el percentatge de dones ronda entre un 10% i un 15%, i moltes de les participacions en curses populars són al voltant d'aquesta xifra.

Detectes que es vol donar un impuls al ciclisme femení? 
A la Titan Desert hi ha la publicitat She Titan per aconseguir el màxim de dones participants. A la que es fa al Marroc volen aconseguir que hi hagi 100 dones inscrites. Hi ha iniciatives d'aquest estil. O sortides que només són femenines. 

I hi ha més facilitats econòmiques? 
No, no. El que hi ha és màrqueting per estirar més dones, però tothom paga el mateix i tothom fa el mateix. De fet, ho trobo bé. Hem de ser iguals, no?
 

[...]

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia