La precarietat i la inserció laboral són dos factors clau de pobresa i exclusió social, dos factors que des de moltes associacions i entitats d’arreu del territori s’intenten revertir. És el cas del programa SARA —Soporte institucional de Apoyo y Recursos para la Autonomia personal y profesional de las mujeres—, un itinerari impulsat i finançat per l'Instituto de las Mujeres i coordinat per la Fundació Cepaim que té com a objectiu millorar l'ocupabilitat i la qualitat de vida de les dones, moltes en situació de vulnerabilitat. Fa vint anys que es va posar en marxa, però a Olot va aterrar l’any passat per oferir un espai i eines que promoguin la inserció laboral de les dones. “No hi havia projectes dedicats exclusivament a les dones amb un itinerari tan complet i estès en el temps. A més, és una realitat que la inserció en els homes és més elevada que en les dones, ja que en elles a vegades recau la càrrega de les cures i això les limita a l’hora d’inserir-se en el mercat laboral”, explica la tècnica del programa Mara Magnet.

L’objectiu ha anat evolucionant en el temps. Al principi es treballaven molt l’autoestima i la motivació, i a poc a poc es va veure una clara necessitat de vincular la part laboral amb el desenvolupament de competències enfocades a la feina. Tot i això, el programa va molt més enllà: “Al final, és un objectiu residual, perquè l'ocupabilitat repercuteix en la seva qualitat de vida i la forma de relacionar-se amb l’entorn. Alimentem igual la part dels vincles, de la família, de l'autoestima…", afegeix.

Un itinerari exclusiu per a dones
El SARA va dirigit a dones majors de setze anys, amb permís de residència i amb un domini bàsic del català. Tot i no ser condicions exclusives, ser dones en situació de vulnerabilitat i migrades són dues realitats molt presents. “És veritat que la majoria de les dones són migrants i que pateixen o han patit situacions de violència o racisme. La majoria venen d’Àfrica i Sud-amèrica i ens veuen com un recurs més per trobar feina, però també per al desenvolupament personal, aprendre i formar-se… És una forma de trobar-se amb altres dones que acaben d’arribar al país i compartir experiències.”

La Gemma és una de les vint dones que l’any passat van formar part del programa. Com la gran majoria, la cerca de feina va ser la motivació principal però no l'única: “He conegut organismes on trobar feina, com adequar el meu currículum, l’idioma. Anava perduda amb els tràmits… El programa SARA em va ajudar també a conèixer persones i treballar l’autoestima, a saber que puc aconseguir les coses”, se sincera. Va arribar a Olot fa cinc anys de Veneçuela i a través d’un grup de WhatsApp de persones provinents d'Amèrica Llatina va conèixer l’itinerari.

Des de Cepaim, s’apropen a entitats, serveis i recursos que atenen persones com la Fundació Gentis, Càritas o el Consorci d'Acció Social per donar a conèixer el programa. Però, segons la coordinadora territorial de la fundació, Marta Figueras, el boca a boca és el que acaba funcionant. “La Mara explica el projecte al personal tècnic dels serveis assistencials locals i aquests ho expliquen directament a les persones usuàries o ens indiquen quines dones hi poden estar interessades. Però fer córrer la veu al carrer, a associacions veïnals i ciutadanes, també obre portes que a vegades els mateixos serveis assistencials frenen.”

El repte de la diversitat
“És un repte donar resposta a totes les necessitats, perquè són molt variades”. Aquesta és la realitat amb la qual es va trobar, i es troba enguany, la Mara. Un gruix important de les dones tenien dificultats per seguir l’itinerari per temes de conciliació: la criança dels fills, celebracions religioses…, un fet que va provocar en moltes d’elles haver de deixar el programa. “Quan treballes amb perfils amb situacions tan precàries, tenen constantment cites per tramitar ajudes, o amb l’assistent social, o per demanar beques per als seus fills… i això impacta en el seguiment”, afegeix. La Gemma va haver de fer un esforç per continuar el programa, ja que en alguns moments va haver d’organitzar-se per estar present a la llar. L’idioma també es va convertir en “un món” per a algunes fins al punt de despenjar-se de l'itinerari. “Jo no veia l’idioma com una dificultat, era més por escènica a parlar-lo. Se’ns posa al cap que és un impediment, però no ho és. Vaig buscar feina, enviar currículums, em van respondre i vaig fer entrevistes. Depèn molt de la teva iniciativa”, explica la Gemma.

[...]

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia