Hem menystingut l'aprenentatge i l'exercici dels oficis manuals durant dècades. 
El resultat: falten mans per abastar tota la feina i el relleu generacional es complica cada vegada més. Per això, sobta i il·lusiona al mateix temps trobar gent jove que s'hi dedica amb convenciment, i també amb orgull, com en Bernat de Cruz, l'Oriol Esquena i en Marc Pons, tres fusters garrotxins. Avui, 19 de març, dia del seu patró, Sant Josep, reivindiquem la professió que contribueixen a mantenir viva.

Una tarda plegant de treballar, asseguts en tamborets en un taller d'Olot, arrenquen la conversa. Podríem provar d'arreplegar al vol les paraules que hi sonen: serjants, xapar, taulons, ribot, vernís, serrar, fresar... Formen part indestriable del seu dia a dia. Són fusters i comparteixen l'estima per l'ofici. I a diferència del que sol ser habitual en aquest sector professional, tots tres són joves, per sota dels 35 anys. 

El que acumula més experiència és l'olotí Marc Pons, que en té 33. Treballa a l'empresa familiar, amb el germà i el pare, l'iniciador del negoci. Quan estudiava a l'institut, als estius ja hi anava a fer hores per no estar-se a casa. "Al principi no m'agradava gaire la fusteria. Vaig començar un cicle formatiu de grau superior d'informàtica, però no el vaig acabar. Al deixar-ho, vaig dir de posar-me a fer de fuster perquè era molt fàcil; era una cosa de casa i m'hi podia estar fins que em motivés estudiar alguna altra cosa. Però aviat em va començar a tirar més la fusteria, veia que hi estava ben a gust, i al final m'hi he acabat quedant."

Qui ha fet una mica més de marrada abans de guanyar-se les garrofes treballant la fusta és l'Oriol Esquena, de 27 anys, també d'Olot. Tot just fa dos anys i mig que s'hi dedica. Això sí, com en Marc, ha viscut l'ambient de la professió des que va néixer. En el seu cas, va ser l'avi qui va engegar el taller de la família. "De fet, quan a l'escola em preguntaven què volia ser de gran, jo deia fuster, com el meu pare", recorda. Més endavant, però, va cursar enginyeria de telecomunicacions i va començar a treballar a la ciutat comtal. "Durant la pandèmia podia fer teletreball des d'Olot, però després van dir de tornar a l'oficina i a mi Barcelona no em convencia per viure-hi. Vaig plegar, sense tenir ben bé clar què volia fer." Mentre hi rumiava, l'Oriol estava ocupat en petits projectes i dos o tres dies a la setmana treballava amb el seu pare. "Veia que no em desagradava, que era una feina que podia fer a la Garrotxa, que podia continuar el negoci familiar. I vaig decidir deixar les feinetes que estava fent i quedar-me aquí."  

En Bernat de Cruz, de Tortellà, els escolta amb atenció. És el més jove dels tres, amb gairebé dinou anys, però també el que, per ara, ha traçat un camí professional menys revoltat. "El meu tiet fa de fuster. Un any em va portar on treballava ell. Hi vaig estar tot l'estiu, em va enamorar l'ofici i vaig decidir tirar pel cicle de fusteria." A l'institut Josep Brugulat de Banyoles, ha fet el primer i el segon curs del cicle formatiu de grau mitjà de fusteria —gràcies als quals ha obtingut un primer títol— i ara ja va pel tercer. A classe, són onze nois i cap noia. El pas següent, explica, són els estudis de grau superior de disseny i moblament, al mateix centre educatiu. Va a classe a les tardes, i als matins treballa en una empresa de Sant Joan les Fonts. "Hi vaig fer les pràctiques el primer any del cicle i ja se'm van quedar."

Qui vol fer un ofici?
Malauradament són una rara avis: poden comptar amb uns quants dits de les mans els companys de professió garrotxins que coneixen d'una edat semblant, i com en Bernat a classe, no han vist cap noia fustera —una assignatura encara més suspesa que la manca de jovent en general a l'ofici. "Quan voltes per les obres costa trobar gent més o menys de la nostra edat. A les obres a l'estiu fa calor i a l'hivern, molt de fred; eines amunt, eines avall", anota en Marc. "Es percep que és més còmoda una feina assegut en un despatx. Això frena l'entrada als oficis. Miro els meus amics i diria que el 70% són enginyers o treballen en professions relacionades amb ordinadors. Els oficis es van perdent alhora que, curiosament, es posa sobre la taula que, amb la intel·ligència artificial, les feines que es perdran seran les que es fan amb ordinador i les que faltaran són les que ara tenen poca gent aprenent-les o treballant-hi", observa l'Oriol. "Quan jo estudiava a l'institut, s'inculcava la idea que, si no tenies una carrera, no eres ningú. I com a pare, al teu fill li deies que havia de fer una carrera, que era el millor. Ara cada cop hi ha més oferta de graus superiors, però abans a la formació professional n'hi havia quatre mal comptats. A vegades els oficis són mal valorats", assenyala en Marc.

[...]

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia