Fa unes setmanes publicàvem la notícia que, a principis de febrer a l'Hospital Sant Joan de Déu Barcelona, s'havia implantat el marcapassos sincronitzat més petit del món, de només dos centímetres, a un nadó de 2,1 quilos. L'Amira, amb una afectació cardíaca greu, podria fer una vida normal. Darrere d'aquesta fita, hi ha la metgessa garrotxina Georgia Sarquella-Brugada (Besalú, 1977), que ha treballat sense descans i amb passió per aconseguir-la. Ens rep al centre hospitalari maternoinfantil on treballa des de fa quinze anys, ple de jocs i colors que gairebé ens fan oblidar la malaltia.

És gaire habitual que a un nadó li posin un marcapassos?
És molt infreqüent, afortunadament. És per això que no tenim material adaptat que sigui bo per a aquestes criatures. Sempre que es fa una intervenció d'aquesta mena, s'ha de fer una cosa especial, un vestit a mida.

Què li passava a la nena acabada de néixer a qui s'ha implantat el marcapassos més petit del món?
Tenia un bloqueig auriculoventricular complet. Això vol dir que la comunicació elèctrica entre les aurícules i els ventricles no funcionava. Les cavitats estaven desconnectades elèctricament. En tenir una malaltia autoimmune, una mare pot generar anticossos que, quan està embarassada, passen a la placenta i arriben al fetus. I el fetus és molt sensible a aquests anticossos en certs punts del seu cos, especialment al sistema elèctric que connecta les aurícules amb els ventricles: els anticossos ataquen aquest sistema elèctric i fan que desaparegui.

Com es descobreix aquest problema?
En el seguiment de l'embaràs, amb l'ecografia. Veus que el cor va a un ritme que no li toca, molt lent. Se'n diu bradicàrdia extrema. Mentre la criatura és dins l'úter no li passa res, perquè la mare li fa tot, però quan li toca sortir a fora ha de fer una sèrie de feines que no feia —com respirar, alimentar-se i moure's— i no li és suficient per poder sobreviure.

Així, abans que nasqués la nena ja sabíeu que necessitaria un marcapassos.
Sí. Hi ha vegades que trobem situacions intermèdies, en què sembla que podria ser que, quan sortís, s'accelerés una mica el ritme del cor i pogués millorar. Però hi ha casos en què veiem clarament que les coses no aniran bé i que necessitarem fer alguna cosa, com va ser aquest cas.

Li calia un marcapassos, però teníeu clar que l'aconseguiríeu a temps?
No, no, no ho teníem gens clar. Aquest era un problema que ja sabíem, perquè ens havia passat altres vegades. Alguns cops ho havíem apanyat d'una forma molt poc ortodoxa, no perfecta, i d'altres no havíem trobat la solució i no havia tingut un bon final. Un any abans de trobar-nos amb aquest cas, havia tingut l'oportunitat d'estar amb una gent que es dedica a fabricar marcapassos i que un cop l'any et donen l'oportunitat que els demanis coses, com qui fa la carta als Reis. A vegades trobes la persona que t'escolta i a qui saps transmetre una necessitat i l'entén, se la fa seva i s'hi posa com un repte personal, i aquí vaig trobar en Mehdi [Asgharzadeh], que és l'inventor d'uns marcapassos molt petits que es posen a dins mateix del cor, ja disponibles en el mercat per a adults: "Ja que heu fet l'esforç de minimitzar aquest marcapassos, com podem utilitzar aquesta tecnologia de fer-lo tan petit per fer-lo servir en bebès molt petits?". Va ser aquí quan vam començar-hi a donar voltes. Són projectes que es fan a poc a poc, però a finals de novembre vam saber el cas de l'Amira; sabíem que naixeria a principis de febrer, i això va accelerar tot el procés.

Vau entrar en fase de contrarellotge.
A vegades anar a contrarellotge fa que tot funcioni més rodat. Amb els projectes passa el mateix que quan vas a passejar: si vas parant i arrencant, se't fa molt pesat i et fa mal l'esquena, però si vas caminant seguit, resulta que camines molt més, arribes molt més lluny i no tens tanta sensació de fatiga. Teníem un estímul: naixeria una nena. Em vaig traslladar a Los Angeles i vam estar treballant sobre diferents prototips.

[...]

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia