Tenim un país bell i feréstec, amb pins i alzines per catifa, roques modelades per l'aigua i cingles escarpats que ens sotgen. Durant segles els humans hem deixat petjada a l'Alta Garrotxa vivint-hi i treballant-hi. És a dir, obrint-hi camins. Senderes que parlen dels qui les han trepitjades. Seduïts per aquest pòsit, i patint perquè no quedés massa soterrat, l'any 1978 va agafar forma la primera Embardissada del Centre Excursionista d'Olot. Aquest diumenge, 19 d'abril, se'n celebrarà la 48a edició, i en aquestes pàgines hem volgut reflectir l'esforç i la convicció per recuperar aquells antics camins perduts.

Som al punt més alt de l’itinerari traçat per a l’Embardissada d’aquest diumenge, que és també un dels miradors més generosos del recorregut, a la serra de Sant Tomàs. Un dels organitzadors de la marxa, Ramon Bartrina, ens va presentant un a un els cims de l’Alta Garrotxa que presideixen el paisatge: “El Puig Ou, el Talló, el Montmajor, el Montpetit, el Comanegra, el pic de les Bruixes, el puig de Sant Marc…”. Més al nord, els cims blancs del Pirineu. Més a l’est, un horitzó de mar definit i brillant. “Som dins els límits del PEIN de l'Alta Garrotxa, però al trobar-nos a les vores tenim una vista panoràmica de l'Alta Garrotxa.” Aquesta és una de les gràcies de la 48a edició, que arrencarà del polígon dels Morrals de Bianya, s’enfilarà a Sant Valentí de la Cau, passarà pel pedró 
de Sant Tomàs i, abans de tornar al punt d’inici, farà parada a Sant Martí del Clot. 

“Des que vaig agafar el timó de l’Embardissada, no hem sortit mai de Sadernes. No fa falta potenciar Sadernes”, comenta Xevi Grabalosa, l’actual organitzador en cap de la iniciativa més emblemàtica del Centre Excursionista d’Olot (CEO), que es va estrenar en el càrrec el 2021 amb una caminada “a la carta” —sense una única data per participar-hi—, a causa de les restriccions per pandèmia. El 19 d’abril, entre les set i dos quarts de vuit del matí, s’encetarà el camí a la Vall de Bianya, com ja havia succeït fa més de quaranta anys, el 1984. A més de Sadernes, nuclis com Oix, Beuda o Sant Pau de Segúries al Ripollès han estat punts d’inici. També l’Alt Empordà ha acollit la sortida, des d’Albanyà —ara mateix l’Alta Garrotxa forma part de tres comarques diferents: a més de la Garrotxa, el Ripollès i l'Alt Empordà.

Plogui o nevi o hi hagi boira, l’Embardissada no s’ha arribat a anul·lar mai per mal temps. “El 1981 vam esperar molta estona per sortir, a Tortellà, però després, quan va parar de ploure, vam sortir i a dalt a Monteia ho vam trobar nevat. Va ser molt maco”, recorda en Ramon. Només el 2020 la covid va impedir la celebració de la marxa per l'Alta Garrotxa. 

Senderes que reviuen
Per arribar al mirador, hem passat per corriols poc transitables fins fa ben poc. “Cada any es recupera un camí o un altre com s’ha fet aquí. Sempre s’intenta buscar algun tros que no s'hagi fet abans. No obrim camins, els netegem, els recuperem”, observa en Ramon sobre un dels objectius més clars de l’Embardissada. “Hi ha camins que s’havien perdut i que ens han explicat els veterans del CEO. T'endinses per allà i vas trobant el rastre, que fa molta il·lusió, i pim pam, ja arribes a lloc.”

Quan arriba una Embardissada, ja es comença a pensar en l’itinerari de la següent. “Hi ha moltes variables que cal tenir en compte a l’hora de pensar el recorregut. Que no passi de 20 o 21 quilòmetres i 1.000 metres de desnivell. I l’aparcament i l’esmorzar el condicionen totalment”, constata Bartrina, que afegeix: “Abans la mitjana era de 3 o 3,5 persones per cotxe i ara no arriba a 2. Això vol dir que, si et venen 600 persones, són 300 cotxes que has de col·locar en mitja hora. És difícil trobar ara a l'Alta Garrotxa llocs amb aquestes condicions”. Pel que fa al menjar, cal fer constar que no és una tradició del primer dia: després de la mort d’Enric Serrano, qui va agafar el relleu al capdavant de l’organització de la carismàtica marxa del CEO va ser Dionís Mari, més conegut com en Dioni, i durant aquesta etapa es va començar a donar esmorzar, fa uns deu anys: “Ens havíem sentit tantes vegades: «És que no doneu res!». Totes les marxes donaven esmorzar menys l’Embardissada. Com ho podíem fer si bona part del pressupost se n’anava al llibret? El vam fer digital, amb l’ajut de l’Alba Danés, i aquests diners estalviats se’n van anar a l’esmorzar. Pa amb tomata, embotit, formatge, fruita, begudes… És un punt de control important, més o menys a mig camí, i ens hem de situar en llocs on s'hi arribi amb cotxe. Això és un condicionant”. En la 48a edició es distribuiran tres punts d’avituallament: “El primer serà a la Cademont. Després vindrà l’esmorzar, al coll de Passasserres, on hi haurà monitors de la secció de Mainada i els veterans, l’Agustí Codina i en Dioni. I un altre punt, molt singular, serà a Sant Martí del Clot. Aquí la colla que és al control es cuina una paella d'arròs”.

[...]

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia