Ala taula de pedra, tal com l’anomena la gent d’Argelaguer, ens trobem amb la Tura. La mateixa que fins fa una setmana apareixia cada divendres a la pantalla de molts televisors de Catalunya. La mateixa que ha conquistat el públic i el jurat d’un talent show. La que és ja la tercera classificada de la quarta edició d’Eufòria de 3Cat. Tot i ser un lloc especial per a ella i les seves amigues, no és on la seva faceta artística aflora. Això ho deixa per a espais més tranquils i íntims perquè es defineix com una persona força vergonyosa.

A sobre l’escenari no ho semblaves, de vergonyosa. Com és actuar a Eufòria?
Al principi, quan vaig saber que entrava, recordo no sentir res perquè realment no sabia què implicava ser a Eufòria. Quan vaig entrar al plató per primer cop, els meus companys estaven molt emocionats i jo vaig dir-me: “Que bé, és un escenari Tura. Tu això ho has fet moltes vegades”. Evidentment, he sentit por i nervis, i hi ha molta més pressió que actuant a una festa major, per exemple, però intentes mentir-te a tu mateixa i pensar que és un escenari més.

No era la primera vegada que et presentaves al programa, per què vas decidir tornar a fer el càsting?
Quan vaig acabar la carrera vaig fer el primer càsting, però vaig agafar covid i no vaig poder anar-hi. El segon any no em van agafar i el tercer no m’hi vaig presentar. Aquesta edició no pensava fer-ho perquè tenia el discurs dins meu que no soc una persona televisiva, amb qui la gent pugui empatitzar, però el meu amic Roger em va insistir i vaig decidir aprofitar el càsting per promocionar el disc que estava fent en aquell moment. Mai saps a qui pots agradar o qui et pot veure. I al final, em van agafar. No m’ho creia. Va ser un reconeixement que alguna cosa en mi havia canviat i que estava fent bé les coses.

I molt bé perquè no només hi vas entrar, sinó que vas arribar a la final.
Sí, no m’ho esperava. De fet, el que em fa més feliç del meu pas pel programa és que, més enllà de les injustícies, el personatge de màrtir o incompresa que se m’ha posat una mica des de fora, he sentit que tenia molt de suport. Pensava que era una tia no gaire carismàtica i m’he menjat les meves paraules. Sento que he connectat molt amb la gent i és el més bonic que m’emporto.

Són aquestes “injustícies” o la frustració el més difícil de gestionar?
Al 100%. La salut mental dins el programa i com la gestiones. Estic molt contenta de com ho he portat, però és difícil perquè a dins tot es magnifica. Si una cançó no t’agrada allà es converteix en la teva vida i la raó per la qual pots passar una gala més. Sembla que vagis a l’escorxador, amb gent que et jutja, un públic que et mira amb lupa... Es magnifica tant que tens inconscientment una pressió de donar el millor de tu en cada cosa que fas. Intentava no pensar en què es veu des de fora i centrar-me a transmetre amb la cançó. Va haver-hi un punt que em va ajudar a pensar: “M’esteu donant cançons amb les quals no em sento identificada i no m’agraden, però en comptes de rebotar-me, intentaré treballar-ho com mai i mostrar que soc prou professional per capgirar la situació”. I crec que això és el que em va portar a la final. Soc una persona molt sincera i natural; quan una cosa no m’agrada ho notaràs. En algunes entrevistes, estàs cansada, però has de mantenir-te serena, preparar-te les respostes per no quedar malament, però al mateix temps ser realment tu i dir el que penses. Gestionar-me emocionalment i no estar sempre còmode ha estat el més difícil.

I les crítiques, com les has portat?
Crec que he tingut molta sort, més que altres companyes. Precisament per ser crec una persona educada, que m’he queixat quan no m’agradava prou alguna cosa, fer-ho d’una manera assertiva... Gairebé no he rebut comentaris negatius.

 

[...]

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia