“Per ser gran abans s’ha de ser petit.” Aquest és un dels lemes d’Infanteria!, el festival cultural i educatiu olotí dedicat a la petita infància. El que vivim quan som petits posa les bases de tot allò que construïm a mesura que anem creixent. L’etapa de zero a tres anys és fonamental, literalment. Però la poca importància que es dona a les llars d’infants des del sistema educatiu i l’augment de pantalles i de sobreestimulació en què vivim immersos posen en risc el bon desenvolupament dels més petits. Preguntar-se si la infància està en perill, doncs, sembla inevitable.

Una etapa oblidada
Segons el darrer cens de població, a Olot, els infants de zero a tres anys representen aproximadament el 2,3% de la població, amb gairebé 890 nens i nenes. La seva educació, però, no està reglamentada com a obligatòria i això provoca que hi hagi diferències respecte de les altres etapes educatives. “No penso que hagi de ser obligatòria, però sí que és una etapa essencial i, com que des del departament no se n’ocupen, no està regulada a tot arreu igual”, afirma la tècnica d’educació de l’Ajuntament d’Olot i directora d’Infanteria!, Anna Prat. El cost econòmic d’aquesta etapa és un dels factors inestables. La Generalitat dona a les escoles bressol una ajuda per infant. Amb la crisi, des del curs 2012-2013 fins al 2017-2018, el departament va deixar de donar aquests diners i van assumir-ho les diputacions amb un finançament inferior. No és fins al curs 2018-2019 que el departament se’n torna a fer càrrec i, més recentment, el curs 2022-2023, assumeix el cost dels infants d’I2.
Malgrat que el departament d’Educació dissenya el currículum d’educació infantil i la normativa de les escoles bressol, no se n’ocupa directament. Aspectes com l’oferta de places, el personal i els sous depenen de cada ajuntament. “Si ens falten places, el departament no ens farà una llar d’infants. Com a molt, ens donarà els diners, però ens ho haurem de fer nosaltres. Olot ja és bastant gran i pot fer moltes llars, però en un ajuntament petit comencen a treure educadores i espavila’t”, diu Prat. Les escoles bressol, per tant, són una aposta municipal. “Si tingués un caràcter universal, seria diferent. Ara, de dos a tres anys hi ha gratuïtat, però la resta de les famílies han de pagar aquesta educació. I hi ha gent que no pot i se’ls queden a casa”, apunta Missi Casacuberta, educadora de la llar d’infants d’Olot Les Baldufes. “El departament hauria d’assumir aquesta etapa, igual que la resta d’etapes educatives. Estem deixades de la mà de Déu”, afegeix l’educadora.

El sentiment de ser una etapa a part, oblidada i invisibilitzada, és latent. Tan a part van que, a les recents vagues d’ensenyament, el personal d’infantil no hi estava convocat des d’un principi. Tot i això, les educadores s’hi han afegit. De queixes, no els en falten. El decret que regula les llars d’infants, un document que estableix aspectes com les ràtios, la titulació del personal o els metres quadrats que han de tenir les aules, és de l’any 2006. “Està molt desfasat. Les ràtios que estableix són tan grans que és ben bé guardar els infants, no pots fer de mestra ni atendre’ls gaire de forma individualitzada”, afirma Prat. El Decret 282/2006, del 4 de juliol, estableix de ràtios màximes per aula 8 infants (0-1 any), 13 infants (1-2 anys) i 20 infants (2-3 anys) per educadora. “Ho comparem amb les gallines que en diuen gallines lliures. Elles tenen quatre metres quadrats i un infant en té dos. És ridícul”, remarca la tècnica.

[...]

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia