'Cabreta' és un dels molts noms amb què s'ha batejat la cornamusa i, alhora, és com s'anomena una figura molt estimada que avui entrevistem per celebrar que bufa les trenta espelmes. El seu festival, el Cornamusam, viu la 35a edició, del 20 al 24 de maig, escampant per la ciutat el so d'un instrument que ens porta a les arrels, gràcies a l'impuls de l'associació El Til·ler. Parlem amb el seu president, Àlvar Borrell, d'aquestes tres dècades llargues d'evolució i, també, d'un tercer aniversari que es farà sentir aquests dies: les trenta edicions de la Trobada de Xeremiers de sa Pobla. 

Es palpa en l'ambient: estem de Cornamusam. I sí, aquest nom ve de cornamusa, un instrument de vent format per un sac que s’infla, diversos bordons i un grall; i que, als Països Catalans, deu tenir tants noms com llocs on es toca, o es tocava: sac de gemecs, coixinera, borrassa, bot, bot de nines, cabreta, ploranera, caterineta, buna, xeremies… “El sac és un instrument molt rústic. Ha anat evolucionant, però no ha tingut l'oportunitat de tecnificar-se com d’altres. Tenim un receptacle on posem l'aire, i l'únic que podem fer és pressionar-lo perquè surti aquest aire. No podem fer com amb la boca, amb què podem donar una certa intensitat. I el registre del grall és al voltant d’una octava, no gaire més. Però que la cornamusa tingui unes limitacions no vol dir que l’hàgim de menystenir. Això no és excusa. La qüestió és simplement com tractes el que és teu”, assenyala el director del Cornamusam, Àlvar Borrell, que reivindica el paper cultural de la protagonista del festival: “Parlem d'un dels pocs instruments que són comuns a tot el nostre món antic. En trobem a Irlanda, i fins a Turquia i l'Iran. A qualsevol país nòrdic tenen cornamuses, i veiem que al nord d'Àfrica també sonen. A cada nació han evolucionat d’una manera diferent. La nostra història s'ha anat forjant en paral·lel a la història de la cornamusa, i aquest és un missatge que el festival pot donar”.  

Del 20 al 24 de maig, el festival internacional de la cornamusa d’Olot celebra la 35a edició, una fita que en ocasions havia semblat impossible d’aconseguir. L’associació de cultura popular de la Garrotxa El Til·ler —fundada per Joan Josep Mayans, Àngel Girona, Xavier Batlle, Cèlia Tresserras, Lluís Güell i Pep Berga— va fer els primers passos el 1991 amb una jornada dedicada al sac de gemecs i l’any següent ja va presentar el Cornamusam. “A Olot hi havia el neguit per sumar-se a l'onada dels anys vuitanta de la recuperació de la música tradicional”, destaca Borrell, actual president d’El Til·ler. A Arbúcies el 1985 havia nascut la Festa del Flabiol, al sud de Catalunya s’apadrinava la gralla… i els olotins van considerar que el sac era interessant per muntar un esdeveniment al seu voltant: era l’últim instrument tradicional que s’havia recuperat.

Àlvar Borrell explica que, a Catalunya, està documentat des de l’edat mitjana, però havia deixat de sonar al segle XX. “Hi va haver un temps que només es tocava el grall sense el sac, és a dir, com si fos una gralla petita. I això va ser perquè la gent que tocava la cornamusa s'havia anat fent gran i havia anat deixant la part de bufar el sac, que mareja més, per tocar directament amb el grall, oblidant els bordons.” A la Garrotxa, un dels primers a fer sonar de nou l’instrument va ser el músic Joan Josep Mayans, que el va començar a tocar en públic el 1991, en actuacions amb El Til·ler, que abans de ser una associació ja era un grup musical. 
 

[...]

Llegeix el reportatge sencer en paper o en línia